Hi ha molta admiració a Catalunya pel lehendakari Juan José Ibarretxe. I és lògic, perquè en comparació amb la visió hispanocèntrica de la vida que palesa el tripartit no hi ha color. D'aquí que siguin tants els catalans que tenen la sensació que els bascos sí que saben fer-se respectar pel govern espanyol. Però aquesta sensació, per bé que fonamentada, es revela parcialment feble quan es contrasta amb la realitat, ja que tots aquells atributs amb què el País Basc supera Catalunya en matèria d'autogovern no són fruit de la política actual sinó de la seva fermesa inicial quan es va crear una de les més grans innocentades del segle XX: l'Estat de les autonomies. La prova és que Ibarretxe no tindrà prou valor per celebrar la tan gallejada consulta del proper 25 d'octubre per tal que el poble basc pugui exercir el dret de decidir. Bàsicament perquè el País Basc, com Catalunya, ha tocat fons i pateix una gran desorientació. Cosa que també és lògica, perquè un cop acabada l'etapa del traspàs de competències mínimament significatives s'ha demostrat que la democràcia és un concepte inintel·ligible per a Espanya i que termes com ara plurinacionalitat, federalisme, sobirania compartida o autodeterminació són antagònics amb la seva concepció del món. Per a Espanya, tant la del Partit Popular com la de Rodríguez Zapatero, només hi ha una nació, una llengua, un govern i una bandera, la resta són regions, llengües, governs i banderes menors.
L'actitud absolutista de Zapatero, davant la proposta d'Ibarretxe, per exemple, és filla d'aquesta mentalitat. L'única diferència amb el Partit Popular és que Zapatero deixa parlar Ibarretxe. Ho va fer en el seu dia al Congrés espanyol i ho ha fet recentment a la Moncloa. Aquí s'acaba tot. Si Ibarretxe hagués explicat el seu pla a un dels lleons de la Cibeles hauria obtingut la mateixa resposta. I és que Zapatero no és tan sols un nacionalista espanyol, també és un cínic que se serveix de les persones i de les coses en funció dels seus interessos. Fixem-nos que un dels arguments que ha emprat per rebutjar la proposta eminentment democràtica d'Ibarretxe ha estat que la majoria que li dóna suport és molt petita, poc més del 50%. Molt bé, si el problema és aquest, si la qüestió rau en el fet de tenir una majoria més àmplia, com és que l'Estatut de Catalunya, que va ser aprovat pel 90% del Parlament, ha estat rebutjat de la mateixa manera per Zapatero? Doncs per la senzilla raó que Felipe González, José María Aznar o Rodríguez Zapatero no són res més que diferents tonalitats d'una mateixa prepotència, la prepotència de qui té un exèrcit que vetlla pel manteniment dels seus privilegis.