En el moment d'escriure aquestes línies ningú no sap què decidirà la militància d'Esquerra Republicana en el seu congrés nacional del 7 de juny, i encara menys quin serà el full de ruta que marcarà el futur del partit i del país a partir del dia 14, però aquesta recta final està resultant força abrandada per part del sector continuista. Són abrandades les declaracions dels candidats i ho són també les opinions dels seus aliats socialistes. De fet, n'hi ha prou de veure el suport –ja sigui en forma de notícia o d'entrevista– que rep el continuisme per adonar-se del joc d'interessos polítics que hi ha al darrere. I quan un programa de prestigi com Àgora, del Canal 33, ha plantejat l'equitat per mitjà d'un debat amb les quatre candidatures, han estat precisament els continuistes els qui l'han refusat per evitar que el missatge de la renovació pogués ser escoltat per la societat. Saben, aquestes candidatures, que els càrrecs institucionals de què gaudeixen els asseguren una quota mediàtica permanent, fins i tot per vendre llibres, i es poden permetre el luxe de dir no a un programa de televisió si així eviten que els renovadors puguin obrir la boca. I és que, al capdavall, són aquests darrers, i no pas ells, els qui ja no tornaran a tenir una oportunitat igual. Amb tot, l'abrandament ha persistit en la difamació de Joan Carretero, mostrant-lo com si fos el candidat de CiU. És a dir, fent-lo passar per conservador. Una tàctica, per cert, que sembla dissenyada pel PSC. Però el més curiós és que siguin precisament els qui diuen identificar-se amb Barack Obama, Tony Blair o Nicolas Sarkozy els qui necessiten fer circular aquesta mentida. Als Estats Units hi ha el Partit Republicà, que és l'extrema dreta, i el Partit Demòcrata, que és la dreta, Obarak pertany al segon. I pel que fa a Blair i a Sarkozy, crec que sobren les paraules.
 
Una altra estratègia conservadora ha estat mobilitzar tots aquells càrrecs públics nomenats a proposta de la direcció d'ERC. En aquest sentit, crida l'atenció el reguitzell de secretaris que, gràcies a la projecció mediàtica que els dóna el seu càrrec, han dit la seva aquests dies. El problema és que en política no n'hi ha prou de ser honest, també cal semblar-ho. I això, si hom no vol ser vist com un defensor dels seus interessos personals més que no pas dels del país, implica abstenir-se de fer campanya a favor dels qui l'han nomenat.

En tot cas, mesures governamentals com la tercera hora de castellà que vol imposar el Departament d'Educació posen en evidència el fracàs espectacular de la línia continuista. No és estrany que el PSC hagi fet marxa enrere i n'ajorni un any l'entrada en vigor, ja que, si no ho fes, perjudicaria greument les candidatures oficialistes d'ERC. Quins grans guionistes que té el PSC. Per sort, no és difícil veure'n la maniobra. Una maniobra –que no implica pas la complicitat d'ERC– destinada a afavorir el continuisme republicà tenint en compte que, com han denunciat els centres educatius, hi ha massa desori perquè el decret sigui vigent enguany. L'operació es divideix en tres fases. Fase 1: Educació anuncia l'obligació de fer una tercera hora de castellà. Fase 2: tothom es pregunta què hi fa ERC al govern i s'abonen les tesis renovadores. Fase 3: els continuistes demanen una moratòria que no els perjudiqui i el PSC, com ja tenia previst, s'hi avé. Objectiu: neutralitzar la imatge d'una ERC lliurada en cos i ànima als socialistes i inflar-la momentàniament per tal que el continuisme en surti enfortit. Després, no cal dir-ho, tot tornarà a ser com abans. Fixem-nos que el PSC no ha retirat pas el decret, simplement l'ha aparcat fins a la data que ja tenia prevista: el 2009. Hi ha gent molt hàbil al carrer de Nicaragua de Barcelona. La pregunta és: si la imposició de la tercera hora de castellà ja s'albirava a l'inici d'aquesta legislatura, com és que ERC va renunciar a la conselleria d'Educació en el segon tripartit després d'haver-la tingut en el primer? No hauria estat Marta Cid la millor garantia que el decret mai no s'imposaria? Les mesures espanyolitzadores del PSC indignen, però no sorprenen ningú, la submissió d'ERC, en canvi, deteriora notablement la imatge dels republicans i els presenta com uns besamans disposats a tot per mantenir-se en el poder. No dic que això sigui cert, però quina importància té si així ho perceben molts dels seus votants? És aquesta imatge, per tant, la que ha de canviar a partir dels dies 7 i 14 de juny. I canviar d'imatge significa canviar de projecte. Significa, en definitiva, saber dir no quan la legalitat és injusta i assumir que mai no hi haurà independència sense confrontació.

e-notícies , 5/6/2008