Els dies 7 i 14 de juny, tot l'interès informatiu de la política catalana estarà centrat en Esquerra Republicana de Catalunya. El dia 7, perquè se sabran els noms del nou president i del nou secretari general del partit; i el 14, perquè s'haurà d'elaborar el full de ruta que marcarà el futur no tan sols de la formació sinó també del país. Hi ha, per tant, molt en joc i tot està en mans de la militància. Tant de bo que predomini la humilitat, entenent la pèrdua de més de la meitat dels votants com un seriós correctiu per haver-se lliurat sense cap contrapartida a l'abraçada de l'os socialista. Sap greu pensar que aquesta desfeta s'hauria pogut evitar si l'advertiment que va suposar la injusta davallada en les últimes eleccions municipals hagués estat escoltat. I dic injusta perquè la van patir molts regidors republicans d'arreu del país, inclosos els de Sant Cugat, no pas per haver fet una mala gestió, sinó com a representants d'una força política que bona part dels seus votants consideraven que s'havia despersonalitzat de manera alarmant. Ras i curt, la política municipal va pagar els plats trencats de la política nacional. Ara, però, això ja és història i cal mirar endavant. D'entrada, cal recuperar tot allò que s'ha perdut i, per aconseguir-ho, és vital no caure en el parany de l'arrogància que han exhibit algunes persones ni en la desqualificació sistemàtica de totes aquelles veus crítiques que han denunciat l'allunyament de les expectatives que va generar l'arribada d'Esquerra Republicana al govern l'any 2003. En el moment d'escriure aquestes línies, ignoro quina serà la candidatura escollida per la militància, però sigui quina sigui haurà d'abandonar el continuisme, cicatritzar les ferides que s'han obert, que no són poques, i recuperar la credibilitat i la perspectiva nacional.