L'espectacular esbroncada que va rebre Miquel Iceta en qualitat de convidat al congrés nacional d'ERC és la millor definició del laberint en què es troba actualment aquest partit. És comprensible que un dels representants del sector més espanyolista del PSC no desperti simpaties entre els militants republicans. Al capdavall, el senyor Iceta, com José Zaragoza o Joan Ferran, pertany a aquesta nissaga de catalans que han trobat en la política una manera de satisfer la seva hispanoaddicció. Però això ja ho sabien els amfitrions. Vull dir que quan convides algú a casa teva no és admissible que aprofitis l'ocasió per fer-li retrets i avergonyir-lo, altrament sembla una ensarronada. O un acte de coquineria, ja que hom pot pensar que necessites estar a casa teva per dir-li allò que no goses quan te'l trobes pel carrer. Cosa, per cert, que converteix l'incident en un problema d'impotència més que no pas d'educació. D'impotència a l'hora de fer a la Generalitat el mateix que fas a l'edifici Fòrum. I és que ha estat precisament la incapacitat per imposar als socialistes un pacte de mínims nacionals el que ha dut ERC a perdre més de la meitat dels votants, el que ha generat un sentiment de frustració en la seva militància i el que ha fet que l'independentisme se senti orfe de representació parlamentària. És normal, per tant, que Iceta fos esbroncat i que, malgrat tot, la seva reacció fos tan comprensiva. Ell sap que l'esbronc a la seva persona és la prova inequívoca de l'efectivitat hispanocèntrica del PSC.
Així les coses, no és estrany que no hi haguessin cares alegres al final del congrés d'ERC. Com em deia un militant amb càrrec institucional, "tots n'hem sortit amb un gran sentiment de pèrdua, tots hem perdut". Ho demostren les xifres –l'actual direcció té en contra el 60% de la militància– i ho demostra també el fet que no hi hagi hagut prou coratge per fer un debat ideològic, ni per assumir els gravíssims errors d'estratègia que s'han comès, ni per dir obertament que la política continuista del partit, en qualitat d'ombra del PSC, és un suïcidi electoral. Per això, davant la impossibilitat de trobar la sortida del laberint, l'acord final ha estat concedir-se un any de temps esperant que el Tribunal Constitucional tombi l'Estatut i es pugui fer un cop d'efecte. Ves per on, encara serà Espanya qui ens salvarà els mobles. En tot cas, la millor definició del moment que viu ERC l'ha feta Joan Ridao quan, referint-se als crítics, ha dit que "els companys de partit que viatgen en un tren d'alta velocitat tenen dificultats per baixar-ne". Certament, és molt frustrant que algú et faci baixar d'un TGV per fer-te pujar a un carrilet.