Llevat de l'aprovació d'algunes esmenes, com ara la limitació de mandats, la separació entre lideratges del partit i càrrecs al govern i la participació de la militància en pactes governamentals, el congrés nacional d'ERC no ha aportat cap novetat. Tot continua igual, i és lògic. Continuisme vol dir això, oi? Això significa que la divisió interna es manté i que les profundes discrepàncies sobre el paper del partit a la Generalitat continuaran ben vives. El congrés, per tant, s'ha tancat perquè s'havia de tancar, però ho ha fet en fals tot esperant guanyar temps fins a les properes eleccions. Aleshores, però, ja no seran els militants, sinó els electors els qui hi diran la seva. De moment, han quedat clares dues coses: una, que ERC és el partit més democràtic del ventall parlamentari i que la immaduresa de què l'acusen els altres partits és una fal·làcia amplificada per certa premsa -al capdavall, si la democràcia és una expressió de maduresa, és evident que els immadurs no són els republicans sinó aquells que es regeixen per esquemes arbitraris-; i dues, que no hi haurà revisió de pacte amb el PSC per la senzilla raó que aquest pacte, en el segon tripartit, no ha existit mai. De fet, si el congrés nacional s'ha hagut d'avançar ha estat justament per això: perquè el lliurament del país al PSC ha deteriorat la credibilitat d'ERC i ha provocat la diàspora de més de la meitat dels seus votants.
La llàstima és que el congrés no hagi servit per reflexionar sobre aquesta pèrdua. És cert que ha triomfat una esmena segons la qual es podrà demanar que el Parlament opti per la via Ibarretxe si el Tribunal Constitucional es pronuncia en contra de l'Estatut i el govern espanyol es nega a negociar el "dret de decidir", però ja es veu que no passarà de ser un brindis al sol. D'una banda, perquè ha estat el mateix Ibarretxe qui ha dit que la seva via no té la més mínima intenció de transgredir la legalitat espanyola per injusta que sigui. I, de l'altra, perquè costa de creure que l'actual direcció republicana, la que ha malmès la credibilitat del partit, sigui capaç de plantar-se davant del PSC. Al capdavall, si tanta és la força d'ERC al govern de Catalunya, com és que encara avui, juny de 2008, la policia i alguns centres d'ITV continuen sancionant els automobilistes que porten el CAT a la matrícula? Com espera ERC seduir l'electorat, parlant-li de fites més importants, si una cosa tan petita com aquesta esdevé un impossible per a ella? Estaria bé que l'actual direcció del partit reflexionés profundament sobre això. Més que res, perquè el seu camí fins a les eleccions del 2010 s'intueix altament complex i perquè el resultat d'aleshores serà indestriable d'allò que faci des d'avui.