Montserrat Caballé ha estat notícia a Catalunya, recentment, no pas pel fet d'haver estat investida doctora honoris causa per la Universitat Menéndez Pelayo de Santander –això només interessa a la seva coneguda vanitat, que és molta–, sinó per les declaracions que ha fet a propòsit d'aquesta condecoració dient que el premi "representa Espanya", definint-se com a espanyola "de soca-rel, tant si es vol com si no es vol" i lloant els seus progenitors per haver-la alliçonat de petita sobre llengües superiors i llengües inferiors. Segons ella, els seus pares, que "eren molt savis", sempre li remarcaven que "a Espanya hi ha moltes llengües, però la llengua d'Espanya és l'espanyola".

Està bé que Montserrat Caballé surti de l'armari i faci pública la seva ideologia política, una ideologia amagada per interessos personals fins al punt d'haver format part de les llistes de Convergència i Unió l'any 1993. Està bé que ho faci per clarificar les coses, per bé que en cercles propers a la seva persona les esmentades declaracions no han sorprès gens ni mica. Són moltes les persones que estan al cas dels seus vincles amb l'Opus Dei i del seu fervor per Josemaría Escrivá de Balaguer. La senyora Caballé ja té 75 anys i deu pensar que ha arribat el moment de deixar de guardar les aparences i treure's la màscara catalanista que es va posar el 1978 quan va intervenir en el film "Catalans universals" al costat de Pau Casals, Josep Trueta i Salvador Espriu. Farta d'afalacs "regionales", ara li vénen de gust les lloances "nacionales". I és que per a un nacionalista espanyol, com és lògic, un català mai no és res per ell mateix. Un català, per ser veritablement universal, ha d'anar pel món com a espanyol. No hi ha, per tant, catalans universals, només hi ha espanyols universals.

Cal dir en favor de la senyora Caballé, però, que en aquella època, el 1978, ella només tenia 45 anys, era gairebé un infant, i no sabia el que es feia. Ara ha madurat i tot allò li deuen semblar pecats de joventut, com els de Josep Piqué, quan era Bandera Roja, o els d'Anna Birulés, quan era militant del PSUC. Pel camí, tanmateix, ja havia donat pistes notables de la seva fogositat nacionalista espanyola. Va ser el 12 de febrer de 1985, a la Casa Blanca, convidada per Ronald Reagan, en un dinar en honor del rei Fahd de l'Aràbia Saudita. La catalana universal es va presentar amb aquesta bonica cançó: "De España vengo... ¡Soy española! En mis ojos traigo la luz de su cielo y en mi cuerpo la gracia de la manola. De España vengo, de España soy... y mi cara serrana lo va diciendo, que he nacido en España por donde voy. A mi lo madrileño me vuelve loca y cuando yo me arranco con una copla al acento gitano de mi canción toman vida las flores de mi mantón. De España vengo, de España soy". Exactament el mateix lloc on uns anys abans, el 13 de novembre de 1961, convidat per John Fitzgerald Kennedy, Pau Casals havia interpretat "El cant dels ocells".

El Singular Digital , 15/7/2008