Sabut és que per als hispanocèntrics més devots -vinguin d'on vinguin- l'univers català, per força, no pot ser res més que un invent fantasmagòric. Per tant, que la gent vinguda de fora en confirmem l'existència tot apuntant-nos-hi els obliga a trencar-se la closca buscant-ne alguna explicació, per inversemblant que sigui, tal com demostra un comentari recent a e-notícies a propòsit del llibre Nosaltres, els catalans (en el qual Víctor Alexandre entrevista 20 ex-estrangers feliçment establerts als PPCC): "Qué casualidad que estos exóticos conversos a la fe catalanista vivan de subvenciones... concedidas por el Moviment Nacional. Y ni así pasan de 8 ó 10". Signa un tal Gustavo de BCN. Per a ell, com per a tants creients en l'Espanya uninacional, doncs, tots els residents africans, americans, europeus, asiàtics i australians som uns aprofitats llestíssims que hem après un idioma sencer tan sols per poder cobrar uns suposats ajuts proporcionats per una suposada conxorxa catalanista. La realitat, però, supera aquesta hipòtesi imaginativa amb escreix: els ex-estrangers catalanocèntrics no som 8 o 9 sinó legió; i no som pas anti-espanyols, com insinua el Gustavo, sinó a-espanyols; i ens sentim cada vegada més còmodes en aquest país que s'està tornant, ell també, com més va més a-espanyol gràcies justament als exabruptes encadenats dels hispanocèntrics devots que, així mateix, no fan res més que atiar el foc que diuen que tant anhelen apagar.