Si dintre d'ICV hi ha gent amb un mínim d'autoestima –i em consta que n'hi ha, per bé que amb molt poca força-, Joan Saura està vivint els seus darrers dies en la primera línia política. No fa gaire, des de les pàgines del diari Avui, l'escriptor Jordi Coca, afí a aquesta seva formació, qualificava de suïcidi el tripijoc d'última hora del conseller de Relacions Institucionals en un hotel de Vilanova i la Geltrú i es preguntava si "valia la pena fer el ridícul per una mica de protagonisme". Saura, per justificar-se, ha dit que la idea de fer comparèixer Rodríguez Zapatero al Congrés espanyol era d'ICV –altres sigles la van acceptar després- i que, per tant, la decisió d'aturar-la era potestat seva i no pas de la resta de partits. Increïble. Els detractors de Saura poden estar tranquils, perquè com més parla més s'enfonsa. El problema és que arrossega ICV amb ell. M'ho deia no fa gaire el professor de Comunicació Audiovisual i Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra, Raimundo Viejo: "El cas de Joan Saura és com el de Joschka Fischer, que va utilitzar els Verds com a plataforma d'una carrera espectacular. Fischer va ser vicecanceller i ministre d'Afers Estrangers d'Alemanya, però amb uns costos polítics tan grans que quan va arribar a la fi de la seva vida política va cremar el partit". Doncs o ICV s'allibera de Joan Saura o Joan Saura cremarà ICV. Val a dir que no és el seu líder, l'únic problema d'aquesta formació –ICV ja fa anys que ha de decidir si vol ser una força política o el rentamans del PSC-, però és greu que la seva figura s'hagi convertit en verí per a les urnes.
També és greu que la línia argumental de la defensa elaborada per Saura i ICV amb relació a la traïció del Garraf consisteixi, com hem dit, en què eren ells i no els altres partits els pares de la idea d'interpel·lar Zapatero. "Com que la proposta era nostra, la podíem retirar quan volguéssim", ha estat el raonament de la filial socialista. És tota una declaració de principis. Principis preocupants, però. Un infant els hauria d'explicar que quan es treballa en equip i aquest assumeix la proposta d'un dels seus integrants, l'execució de la proposta ja no pertany a aquest últim sinó a la totalitat de l'equip. És el conjunt, per tant, qui pren les decisions i els integrants no estan legitimats per actuar unilateralment. El finançament de Catalunya no és un tema de partit. El finançament de Catalunya és un tema de tots els catalans i cap formació política té dret a negociar per separat els interessos generals. Qui trenca aquesta regla d'or, a més de perjudicar el conjunt, està demostrant que posa el país al servei dels seus interessos en lloc de posar els seus interessos al servei del país.