L'any 2003, en el llibre Senyor President -que no era (ni és) un llibre sobre vós, sinó una metàfora de tots els catalans-, us feia unes preguntes que mai no m'heu contestat. També us deia que "puc entendre que la vostra formació us empenyi a sentir-vos redemptor d'Espanya pel fet de contribuir a la seva modernització, però us recordo que no sou el president d'Espanya, sinó el president de Catalunya, i que heu contret un compromís amb el vostre poble. Feu-vos, si us plau, mereixedor del seu respecte i del respecte de la història". Accepto el meu fracàs. Les paraules d'un escriptor no tenen res a fer davant d'un home de ferro com vós. Jo sempre us he respectat. Fins i tot conservo la vostra resposta d'agraïment, escrita a mà, del 4 de maig de 1984, quan us vaig donar suport davant els intents del Partit Socialista de ficar-vos a la presó. Crec que sou un home de gran intel·ligència i un polític de magnetisme singular, dues qualitats que, juntes, donen la mesura d'un gran estadista. Malauradament, però, sou un estadista sense Estat. Però no pas -o no tan sols- a causa de les circumstàncies adverses que ha patit Catalunya, sinó perquè tampoc no l'heu volgut mai, aquest Estat. No heu volgut mai recuperar la plena sobirania del país que presidíeu. Al contrari, el voleu encaixat a Espanya fins a la fi dels temps i només demaneu una certa consideració per aquest infantilisme que hom coneix com a "fet diferencial català". Sou, per tant, el viu retrat de la covardia, del conformisme i de la pusil·lanimitat. Jo, però, no us criticaré mai per això en l'àmbit personal. Teniu dret a pensar com us vingui de gust. Sí que us retrec, en canvi, que tingueu la gosadia d'arrossegar-nos a mi i al meu país al pou de la vostra basarda.

Esteu en el darrer tram de la vostra vida i us hauria de fer reflexionar que aquells que avui més enalteixen la vostra figura siguin els rostres actuals del nacionalisme espanyol més ferotge, del feixisme més repulsiu i del racisme catalanofòbic més bel·ligerant. No us diu res, això? Us delíeu per una portada en un diari d'immaculada tradició antifranquista com l'ABC i la vau tenir: "Jordi Pujol, español del año". Us delíeu perquè un diari de referència democràtica universal com El Mundo lloés la vostra imatge i ho heu aconseguit: "Jordi Pujol, el rostre assenyat del nacionalisme". Per molts anys, president. Potser és que Catalunya és massa petita per al vostre ego i necessiteu anar-vos-en d'aquest món sabent que Espanya glorificarà el vostre nom. Deu ser per això que, en presentar les vostres memòries a Londres, tot el discurs que hi vau fer va girar entorn d'una única paraula: "Espanya". I deu ser també per això que els catalans no regionalistes ni aduladors que van assistir-hi encara no s'han refet de l'astorament que els vau provocar. Com ja féreu el 22 de novembre de 2003 a TVE, dient que "nosaltres també som espanyols", també aquest 2008 heu repetit a Anglaterra que "Catalunya és Espanya". I ho heu tornat a fer a les pàgines del diari El Mundo: "No hi he cregut mai [en una Catalunya independent integrada com a país a Europa]". Felicitats de nou, president.

Per sort, hi ha aires de renovació en el vostre partit. És cert que són canvis empesos pels nous temps, en què la consciència nacional i l'independentisme creixen notablement, però d'això es tracta: que els sobiranistes de CDC agafin les regnes de la formació i, emprant com a referent el Partit Nacional Escocès, treballin al costat d'ERC -l'ERC no claudicant, és clar- a fi de fer de Catalunya una nació de ple dret de la Unió Europea. Els efectes de l'anestèsia que ens heu practicat durant un quart de segle ja s'estan esvaint i el nostre cos es desperta. No interferiu més, si us plau. Gaudiu de la tardor de la vostra vida i deixeu que els qui no tenim ànima d'esclau ni estem amarats de covardia, de conformisme i de pusil·lanimitat -i encara menys d'espanyolitat- maldem per situar Catalunya com un membre més de les Nacions Unides en clara interdependència amb tots els pobles de la Terra. Us desitjo llarga vida, president.

e-notícies , 1/9/2008