Per bé que la construcció de la identitat comença just en el moment de néixer i en l'entorn familiar, és a l'escola on ens socialitzem, on descobrim qui som i on desenvolupem un sentiment de pertinença a una col·lectivitat. És allà, especialment en l'etapa adolescent, on es fixen bona part dels trets que configuraran la nostra manera de ser i de relacionar-nos amb el món. Amb relació a aquesta etapa, el pas de la infantesa al món adult, s'acaba de publicar Llit d'espines (Emboscall, 2008), un llibre excel·lent de Ricard Biel que va ser finalista del Premi de Novel·la Curta Just M. Casero 2006 i que parla dels mecanismes que hem desenvolupat per defugir el conflicte i la confrontació. Trets genuïnament catalans, per cert. Gerard Leibitz, el protagonista, és un jove socialment inadaptat que sembla abocat a la solitud com a única forma de vida possible. Fill d'una mare castradora i d'un pare insignificant, i atrapat en una teranyina social feta d'aparences i de covardies, Leibitz només se sent a gust amb aquells que, com ell, també són diferents.

Costa d'entendre que aquest llibre hagi trigat dos anys a publicar-se, perquè és d'aquells que no s'abandonen un cop llegides les primeres línies. És cert que Ricard Biel no és un autor conegut, però ho serà. Ho serà perquè la seva prosa té una força extraordinària i amb fragments que tallen com un estilet, com per exemple aquest en què Leibitz parla de la seva mare: "Sabia mirar-la i no escoltar-la, com si la veiés a través d'una pantalla. Veia els seus ulls plens de confusió, d'ignorància, d'estupidesa, tota aquella defecació concentrada en el seu rostre que abocava cada dia sobre meu, sobre tothom, sobre si mateixa. Era capaç d'observar-ho amb una distància que ara em sembla insòlita en un nen. I és que vaig madurar a hòsties. Aquella dona era per a mi una lliçó constant i diària del que anava de veritat això de la vida –de la gent. La mare m'estava ajudant sense saber-ho. Fora de casa, ja res em podia fer mal. No podia menys que estar-li calladament agraït".

Sobta que un fill descrigui així la seva mare, certament, però és el retrat fet per un jove que ja intueix que mai no s'alliberarà del sentiment de culpa que la seva progenitora li ha creat. Per això es reclou en ell mateix i només té contacte amb un nombre molt reduït de persones, aquelles que els ulls de la mare ja fa temps que han condemnat. Leibitz, per tant, sembla un candidat al suïcidi –molts nois en circumstàncies similars opten per aquesta via com a única sortida al rebuig que senten per si mateixos-, però ell és prou fort per no caure-hi. Amb tot, mai no s'alliberarà d'una ràbia interna que el farà presoner d'un desig permanent de reafirmació personal i que conflictivitzarà la immensa majoria de les seves relacions futures. En ell hi trobem ressonàncies de Jim Stark, el boirós protagonista de Rebel without a cause, de Nicholas Ray, entrampat familiarment entre la tirania matriarcal i la covardia paterna, i també de Holden Caulfield, l'adolescent d'El vigilant en el camp de sègol, de J. D. Salinger, immers en un procés d'autoconeixement i d'adaptació al món dels adults. La diferència és que Caulfield malda per retenir la infantesa i aturar el cicle de la vida, mentre que Leibitz no té aquesta possibilitat perquè no té infantesa. O la infantesa que té és tan infeliç com la seva adolescència. "L'home és l'única raó de la infelicitat.", diu Leibitz. I afegeix: "Per mi el més preocupant és saber de quin mal hauré de viure infeliç si no hi poso remei. [...] Aquest mal té dues cames i el veig només obrir la porta de l'habitació. Es mou, es belluga com una serp dreçada, a l'aguait, amatent a clavar-me el seu verí en qualsevol moment, i tot perquè té por. A mi em fa por, m'horroritza, m'arriba a paralitzar. Però a la por m'hi de d'enfrontar, ho vulgui o no. El necessito, necessito l'home, el necessito tant que no puc viure sense ell".

Quan Leibitz diu que no és pas el mur d'una presó qui et fa infeliç, sinó qui l'ha construït, està parlant dels perills que assetgen el qui gosa traspassar els límits de les veritats oficials. No hi ha final feliç per a aquell que creua la línia del pensament políticament correcte, perquè la seva gosadia és una provocació que amenaça el control del pensament exercit des del poder. N'hi ha prou de llegir la premsa per veure quins són els límits de la llibertat d'un país. N'hi ha prou d'escoltar el seu estol d'opinants oficials per saber que ho són justament perquè diuen allò que s'espera que diguin, altrament serien considerats uns folls. Ells són l'encarnació de la por. Abillats amb la bata blanca d'una falsa llibertat, aquests anestesistes institucionals ens diuen que el nostre mal no vol soroll i parlen i parlen i parlen sense dir res fins que ens venç la son i esdevenim bons minyons.

Hi ha, per tant, una doble lectura en aquest llibre de Ricard Biel, en el sentit que el llit d'espines a què al·ludeix el títol és una metàfora de la societat catalana. Una societat poruga, infantívola, que es nega a créixer i a agafar les regnes de la seva pròpia existència i que satanitza tots aquells fills adults que volen traspassar els murs de la llar d'infants en què ens hem convertit. El pensament lliure fa molta por; el pensament no subornable ni domesticable, que desperta el país i li dóna eines per prendre consciència de la seva identitat, dels seus valors i de la seva força, no interessa a Catalunya perquè enforteix l'autoestima de la gent i la fa assertiva, inconformista i rebel. I per això mateix el narcòtic que propaguen els nostres altaveus mediàtics no és pas l'expressió d'allò que encara som, sinó d'allò en què ens volen convertir. Aquest és el llit d'espines de la novel·la de Biel: la perversa capacitat del poder per víctimitzar els botxins. Així és com, atrapats en un sentiment de culpa secular, ens anul·lem nosaltres mateixos dia rere dia i fem de la renúncia el tret més definitori de la nostra identitat. Sort que cada cop hi ha més catalans que, com fa Leibitz pensant en el món, es pregunten com és possible que les estrelles restin penjades allà dalt, impassibles davant la nostra basarda nacional.

Lletres , núm. 34, agost/setembre, 2008