Què trista la deriva d'ICV aquests darrers anys. Recentment n'hem tingut una mostra amb l'aval que el seu consell nacional ha donat al pacte de Joan Saura amb la vicepresidenta espanyola María Teresa Fernández de la Vega tot revestint-lo de gran fita per a Catalunya. Sembla mentida que un partit condemnat per voluntat pròpia a ser una filial del Partit Socialista gosi fer-nos creure que ha imposat la seva llei a l'única força que li garanteix la permanència en el poder. El pitjor, però, encara ha d'arribar. Em refereixo al desenllaç del tema del finançament. La feblesa del govern català és tan escandalosa que quan arribi l'hora de fer-ne públic el resultat tots coincidiran en aquesta frase: "No satisfà les aspiracions de Catalunya, però és millor que l'anterior". Com la medalla de l'amor. Això explica per què es neguen a fixar una xifra que marqui una línia divisòria entre el que és un finançament i el que és un insult. Diuen que l'amaguen per no descobrir les seves cartes davant José Luis Rodríguez Zapatero, però no és aquesta l'autèntica raó. L'estratègia tindria sentit si el govern català estigués disposat a arribar fins a les últimes conseqüències exigint un acord just per al país, però no pas per a uns negociadors que rebaixen els milions d'euros cada dia que passa: 5.000, 4.200, 3.500... En altres paraules, no poden portar cap xifra al notari perquè la diferència entre ella i allò que saben que aconseguiran els posaria en evidència. És a Catalunya, per tant, a qui amaguen la xifra, no pas a Zapatero.
ERC, certament, és l'únic partit del govern que podria denunciar l'ensarronada que s'està gestant, però no ho farà perquè és presonera de la seva pròpia estratègia: no pot blasmar el PSC perquè és ella qui li va lliurar el govern i no pot marxar del govern perquè abans es deixaria tallar un braç. I el més greu és que Zapatero ho sap. Sap això i sap que l'única sortida d'ERC és disculpar els seus socis i carregar els neulers a l'Estatut amb aquest argument: "Ja dèiem nosaltres que era un mal Estatut". Però no és veritat. L'actual direcció d'ERC propugnava un "sí crític" a l'Estatut. Van ser les bases les qui, amb un exercici de dignitat, van exigir un "no" clar i català. I això Zapatero també ho sap. Queda clar, per tant, que el suposat termini de tres mesos pactat amb el govern espanyol és en realitat el temps que els negociadors catalans s'han donat a si mateixos per respondre individualment aquesta pregunta: "Com m'ho faré jo per sortir airós del desastre que s'albira?".