No sé si el lehendakari Juan José Ibarretxe és conscient de la frustració que genera en el poble basc l'estratègia política que està seguint aquests darrers anys amb l'anunci d'un referèndum en forma de consulta, però em fa l'efecte que és molt elevada. I no ho dic perquè hi estigui en contra, al contrari, em sembla molt bé -tot i trobar-la excessivament moderada-, sinó perquè la veig mancada de la gosadia necessària que tot gest afirmatiu requereix. Està bé que el lehendakari pugi un per un els esglaons fixats per la legalitat espanyola, encara que només sigui per posar en evidència l'escandalós dèficit democràtic de les seves estructures, però no s'entén que quan és a punt d'arribar a dalt giri cua i baixi precipitadament.

La decisió de celebrar una consulta per saber com vol articular-se políticament el poble basc -només una part d'aquest poble, malauradament- és interessant per deixar en fora de joc l'espanyolisme encarnat pel Partit Popular i pel Partit Socialista d'Euskadi, però tota la seva força s'esmuny si no hi ha voluntat de portar-la a terme. L'advertiment de la possibilitat que vingui el llop només té sentit si hi ha llop. I Espanya sap que no n'hi ha, de llop. Espanya sap que el lehendakari és un polític extraordinàriament disciplinat amb la legalitat vigent, encara que la trobi injusta, i no li té por perquè és previsible, i tot aquell que és previsible és feble.

És cert que l'anunci del lehendakari de recórrer al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg resulta enutjós per a Espanya. No hi ha res que molesti més els nostres veïns que la internacionalització dels seus conflictes colonials; només cal veure la cura que hi posen a emmascarar-los darrere l'eufemisme d'afers interns. Però aquesta mesura, que és llarga i feixuga, trigarà anys a donar algun resultat. Recordem, per exemple, que la sentència amb què l'esmentat Tribunal va condemnar Espanya per no investigar les tortures a quinze independentistes catalans detinguts l'any 1992, en el marc de l'anomenada operació Garzón, no va arribar fins el 2004. Dotze anys després! I el mateix succeirà, probablement, amb la denúncia actual de Martxelo Otamendi, director del diari Berria, per les tortures de què va ser víctima l'any 2003. La trampa legal de tot això, tanmateix, no és que l'aparell judicial sigui lent, que ho és de solemnitat, sinó que no permet passar a instàncies europees sense haver travessat abans tot el laberint jurídic de l'Estat denunciat. I aquest Estat, és clar, ja es preocupa d'alentir-ne el procés interposant recursos i exhaurint tots els terminis. Això significa que el pla B d'Ibarretxe -perquè no en tenia cap més, de pla, oi que no?- no donarà algun fruit fins l'any 2020. És a dir, quan ell tindrà 63 anys i probablement ja estarà retirat de la política activa. Mentrestant, un petit grup de nacionalistes espanyols -altrament coneguts com a Tribunal Constitucional-, es continuaran reunint en un despatx de Madrid per convertir en fum les decisions sobiranes del poble basc i del seu Parlament.

Un cop s'ha confirmat que el govern basc no optarà per la transgressió, resulten força evidents els motius pels quals, des del primer dia, l'esquerra abertzale ha fet escarafalls de l'estratègia de Juan José Ibarretxe. De fet, no cal ser d'esquerres per mostrar-hi totes les reserves del món. N'hi ha prou de ser bascocèntric. Un bascocèntric no es deleix perquè el seu país sigui lliure l'any 3.000, un bascocèntric vol ser contemporani d'aquesta llibertat. La vol viure, la vol gaudir, la vol assaborir dia a dia ara mateix, amb els mateixos avantatges i inconvenients amb què afronta el repte quotidià de la seva llibertat individual. Per això és normal que s'exasperi davant la confirmació d'allò que ja preveia. Més que res perquè hi ha moments a la vida que demanen ser agosarat, especialment aquells en què està en joc la llibertat individual o col·lectiva.

Prohibir un referèndum en un Estat que es vanta de ser democràtic és d'una gravetat extrema, ja que suposa la criminalització del dret a preguntar. Només aquell que tem el pensament dels altres és capaç de criminalitzar aquest dret, que és el que fa Espanya: criminalitza la consulta per tal que la resposta, que preveu negativa als seus interessos, no sigui tinguda en compte per les instàncies internacionals. Si no hi ha pregunta, no hi ha resposta, i si no hi ha resposta tot continua igual. L'amo també té prohibit que els esclaus es preguntin si volen ser lliures. És un criminal l'esclau que pregunta i ho és també l'esclau que respon. L'amo, per tant, pot dormir tranquil. Per això estaria bé que Ibarretxe es plantegés d'anar més enllà per tal de fer escac al govern espanyol. No hi ha cap altra manera de fer avançar el món que infringint les lleis injustes, i, per fer-ho, cal estar disposat a arribar fins al final. I fins al final vol dir fixar una data, convidar observadors internacionals i deixar pacíficament que Espanya es posi en evidència davant del món interposant les armes a les urnes. És a dir, usant la seva força en benefici propi per mitjà d'unes imatges que donaran la volta al món. La resta només serveix per consumir temps, que és justament allò que a Espanya li sobra.

Una altra cosa és el rèdit electoral que el rebuig espanyol a la proposta d'Ibarretxe pugui donar al PNB i que probablement ha estat estudiat a fons, però em pregunto si gunyar unes eleccions cada quatre anys i continuar com fins ara és l'aspiració d'un basc conscient dels seus drets. Jo, a aquesta situació d'atzucac, només hi veig un aspecte positiu, i és que sigui un revulsiu que empenyi els bascos a adonar-se que dintre de l'Estat espanyol mai no seran res ni ningú. El futur d'Euskal Herria, el seu únic futur, si veritablement desitja tenir-lo, es troba a l'altra banda del mur de la presó constitucional espanyola. És a dir, fora d'Espanya.

e-notícies , 21/9/2008 i 25/9/2008 (català)
Berria , 21/9/2008 (euskara)
Nabarralde , 22/9/2008 (español)