Realment magnífica la resposta que han tingut les Segones Jornades de Comunicació Ramon Barnils que es van celebrar el passat cap de setmana al Monestir de Sant Cugat. Ben mirat, és comprensible que hagi estat així perquè els dos temes que s'hi han tocat són importantíssims i enormement complexos: la relació entre periodisme i política i l'espai català de comunicació. El primer –del segon en parlarem la setmana vinent– té molt a veure amb l'elevat grau d'abstencionisme que registren les diferents convocatòries electorals i amb el progressiu distanciament entre la classe política i els ciutadans. La sensació que cada mitjà de comunicació està al servei d'un partit, fins al punt de ser-ne el seu braç periodístic, fa molt de mal, tant a la política com al periodisme. De fet, els desacredita tots dos. La premsa nacional catalana és massa poruga a l'hora de posar en evidència el polític, de refrescar-li la memòria i d'enfrontar-lo amb les seves contradiccions, i això fa que sovint siguin molt més incisives les forces de l'oposició que no pas els mitjans de comunicació. Caldria abandonar el periodisme que es limita a enregistrar declaracions autocomplaents o d'atac a l'adversari i adoptar una actitud més replicant. Pensem que el periodisme passiu és l'antítesi del periodisme; el periodisme passiu és un simple aparell reproductor sense capacitat per processar allò que transmet i mancat de capacitat de seducció. Ja sé que és difícil immunitzar-se contra aquesta inèrcia, però cal fer-ho perquè el periodista és l'enllaç entre el poder i la ciutadania i, per tant, no és ell qui pregunta sinó la comunitat a la qual serveix. Això significa que ha de defugir la connivència ideològica amb el seu interlocutor i que s'ha de mostrar intransigent amb els qui detenen el poder, encara que siguin els seus.