Crec que l'èxit de les Segones Jornades de Comunicació Ramon Barnils, celebrades a Sant Cugat, diu clarament que es tracta d'una iniciativa amb possibilitats d'esdevenir una tribuna de debat anual sobre la relació entre els periodistes i la societat. Així com el primer dia es va parlar de periodisme i política, el segon es va abordar l'espai català de comunicació. És a dir, fins a quin punt els mitjans públics i privats garanteixen aquest espai, quin ha de ser el seu àmbit territorial en termes de mercat, i, entre d'altres qüestions, si la responsabilitat és exclusiva dels mitjans que publiquen o emeten en català o també dels que ho fan en altres llengües. Són molts fronts oberts, no hi ha dubte, i tots importants, ja que estan estretament vinculats al futur nacional de Catalunya. El futur, tanmateix, només és d'aquells que saben adaptar-se a les condicions del present, i el present es diu globalització. La globalització afavoreix la cohesió de la comunitat internacional, és cert, però també constitueix una poderosa amenaça contra el valor més important d'aquesta comunitat: la diversitat. És això el que volem? Reduir el món a una visió única, a una llengua única, a un pensament únic? Per sobreviure en un món globalitzat calen estructures molt més poderoses que les que té Catalunya. Calen estructures d'Estat, perquè només els estats, per petits que siguin, disposen de mecanismes de protecció contra l'expansionisme dels més forts. Necessiten aquest Estat països com Dinamarca o Finlàndia, que ja el tenen, i el necessita Catalunya, que no el té. Per això, quan la ciència anuncia la imminent desaparició de totes les llengües sense Estat, està fent molt més que un pronòstic lingüístic, ens està advertint que la mort d'una llengua significa també la mort cultural del poble que la parla.