La relació sentimental que Catalunya manté amb Woody Allen és molt similar a la que manté amb Bruce Springsteen. Catalunya els estima i ells, cadascun a la seva manera, hi corresponen. Les pel·lícules de Woody Allen agraden molt a Catalunya, especialment a Barcelona, fins al punt que el nostre és un dels pocs països d'Europa on tot allò que porta el seu segell té l'èxit assegurat. Jo, per exemple, sempre he estat un amant incondicional del seu cinema, tant de les seves obres mestres -Manhattan, Delictes i faltes, Match Point...- com de les seves obres menors -Bananas, El dormilega, Dies de ràdio... I això és així perquè sóc conscient que no hi ha cap vida humana que esdevingui una línia recta en si mateixa i que, per tant, la irregularitat forma part de la normalitat creativa.

Una altra cosa són les obres realitzades per raons merament econòmiques. És a dir, obres que no neixen de l'interès personal de l'autor sinó que són fruit de la seva adequació a una oferta de finançament amb objectius merament comercials. Aquest és el cas de Vicky Cristina Barcelona. Woody Allen va rebre una oferta per fer una pel·lícula que tingués Barcelona com a escenari i la va acceptar. La va acceptar per tres raons: perquè li agrada Barcelona -"la trobo intensament cosmopolita i sofisticada, en alguns aspectes més que Nova York", va dir l'any 2003-, perquè sap que el públic català estima la seva filmografia i perquè l'oferta econòmica era tan òptima que feia rendible el producte abans fins i tot de la seva estrena. Una altra cosa, és clar, és el que n'ha sortit. I no ho dic pas per la història que narra, sinó pel tractament abúlic que en fa. Una abúlia que es fa sentir en els desenfocaments i en els errors d'il·luminació i que són la prova del lax nivell d'exigència que Allen s'ha fixat.

Així les coses, no és estrany que els intèrprets confessessin sentir-se desorientats sobre la identitat dels seus personatges; es nota que vagaregen per la pantalla sense saber qui són ni què hi fan. Quant a Barcelona, és cert que la història exigeix que sigui vista amb ulls merament turístics i que, per tant, no hi ha espai per anar més enllà de la Sagrada Família, de la Pedrera o del Parc Güell, però també ho és que la ciutat no apareix mai integrada en la història. De fet, si la canviéssim per Roma, el resultat seria exactament el mateix. A diferència de Nova York -cosa lògica tractant-se de la ciutat natal d'Allen- o de Londres, en la seva trilogia britànica, Barcelona no és mai un personatge més de la narració, és tan sols un nom sense el més mínim bri de la identitat i de la llengua que suposadament investiga una de les protagonistes. Molt enfadosa, per altra banda, la banda sonora del film, literalment okupada per la cançoneta Barcelona, de Giulia y Los Tellarini, i Entre dos aguas, de Paco de Lucía.

Per sort, el film compta amb la presència d'aquesta grandíssima actriu que és Patricia Clarkson -que ja havia treballat amb Penélope Cruz a Elegy- i que ens regala una escena -aquesta sí- digna del millor Woody Allen. És quan el seu personatge confessa que no està enamorada del seu marit, l'home amb qui ha compartit tota la vida. Se l'estima, sí, i sap que no el deixarà, però no n'ha estat mai enamorada. Són instants exquisits, amb ressonàncies de la Gena Rowlands d'Una altra dona, que malauradament s'apaguen de seguida. Tanmateix, després de les moltes hores de plaer cinematogràfic que Woody Allen ens ha proporcionat al llarg de la seva vida, no hi ha dubte que es mereixia unes vacances pagades a Barcelona.

e-notícies , 6/10/2008