Parlo sovint amb polítics i gairebé sempre veig que no acaben d'entendre la raó per la qual la ciutadania se'ls mira com si fossin gent diferent, talment com persones que visquessin en un altre món. I no em refereixo només a consellers o a diputats, també molts dels qui es dediquen a la política municipal en tenen la mateixa percepció. Suposo que la clau de tot plegat rau en la diferència conceptual que ciutadans i polítics tenen del temps. Mentre l'horitzó dels primers abasta tota una vida, el dels segons no va mai més enllà de quatre anys. I és que la probabilitat que en la propera legislatura sigui un altre qui ocupi el seu lloc els empeny a compartimentar la seva vida en períodes limitats i a mirar de rendibilitzar electoralment no ja les accions de govern, que té la seva lògica, sinó fins i tot cadascuna de les seves activitats o declaracions. No fa gaire, arran de la celebració del quinzè aniversari del Teatre-Auditori de Sant Cugat, n'hem tingut una mostra amb l'omissió del nom de la veritable ànima del projecte, Dolors Vilarasau. Una omissió que l'Ignasi Roda, en aquest mateix diari, qualificava d'"oblit imperdonable". No és la meva intenció restar mèrits a l'exalcalde Joan Aymerich, però crec que les autoritats municipals es van equivocar atribuint-li la paternitat d'aquest equipament cultural a fi de rendibilitzar en clau electoral la celebració d'un projecte que inicialment va sorgir de la ciutadania i no pas dels despatxos consistorials. És una llàstima que passin aquestes coses. I no sols per l'omissió en si mateixa, sinó pel distanciament que es crea entre la classe política i la ciutadania. Per això, com a escriptor, amb aquestes línies vull retre un petit homenatge a Dolors Vilarasau i a totes aquelles persones que van lluitar perquè el Teatre-Auditori fos una realitat.

Diari de Sant Cugat , 10/10/2008