Crec que els catalans podem estar orgullosos del Festival Internacional de Cinema de Catalunya que se celebra a Sitges i que el passat 11 d'octubre va tancar l'edició d'enguany. I no sols perquè és el primer festival de cinema fantàstic del món –va néixer l'any 1968 com a Setmana de Cinema Fantàstic i de Terror–, sinó pel prestigi que ha adquirit al llarg d'aquests quaranta anys d'existència gràcies a una programació amb un nivell de qualitat força elevat. Això ha fet que s'hagi guanyat el respecte de la indústria cinematogràfica internacional i que productors i distribuïdors d'arreu del món facin mans i mànigues per veure seleccionades les seves pel·lícules en el certamen o que la llista de personalitats que han desfilat per la seva catifa vermella inclogui noms com ara Wim Wenders, David Cronenberg, Anthony Hopkins, Paul Verhoeven, Peter Greenaway, Roger Corman, Tony Curtis, Quentin Tarantino, Jodie Foster, Cameron Diaz o Vanessa Redgrave.

Una altra cosa és la consideració de segon ordre que la llengua catalana mereix a aquest festival. Un festival que compta amb el suport de l'Institut Català de les Indústries Culturals de la Generalitat i, especialment, de la Secretaria de Política Lingüística, adscrita al Departament de la Vicepresidència. Com és norma en tots els festivals, les pel·lícules es projecten en versió original subtitulada en la llengua del país amfitrió –aquí en català i en espanyol per raons de cooficialitat– i en anglès. Els subtítols, tanmateix, no sempre van incorporats a les pel·lícules projectades, això només passa en aquelles que tenen garantida la seva estrena comercial al país. La resta acostumen a projectar-se subtitulades en anglès –llevat que es tracti d'un film en aquesta llengua–, alhora que els subtítols en altres idiomes apareixen en uns monitors situats per sota de la pantalla.

Fins aquí, per tant, res a dir. La discriminació de la llengua catalana a Sitges es produeix en l'ordre en què se situen els monitors amb els subtitulats en català i en espanyol. A l'esquerra hi ha el text en espanyol i a la dreta el text en català. I com que nosaltres comencem a llegir per l'esquerra, perquè la direccionalitat de la nostra escriptura és d'esquerra a dreta, la vista es desplaça sistemàticament cap el subtitulat en espanyol. Això fa que el desplaçament de la vista cap a la dreta –text en català– requereixi un esforç suplementari que difícilment farà qui conegui totes dues llengües. Per tant, no estem parlant només d'una incomoditat evident, també estem denunciant que el subtitulat en català al Festival de Cinema de Catalunya exigeix de l'espectador catalanoparlant una militància lingüística de la qual l'espectador hispanoparlant n'està exempt. La qual cosa fa que, llevat que es tracti d'espectadors nord-catalans –que desconeixen l'espanyol–, tothom acabi veient la pel·lícula amb el subtitulat en versió espanyola i que el català esdevingui una versió merament ornamental que fa més nosa que servei. En definitiva, una llengua morta.

I si a això hi afegim el fet que la llengua catalana té una presència que no supera el 15% o el 20% en el diari del Festival –la resta és en espanyol, amb l'excepció d'algun text en anglès–, tindrem una idea força aproximada del menyspreu amb què els organitzadors tracten la llengua pròpia del país que li dóna nom. I tot, com dic, amb el vist-i-plau de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.

El Singular Digital , 14/10/2008