La situació de la llengua catalana als cinemes de Catalunya és realment escandalosa. Transcorreguts trenta-tres anys de la mort d'en Franco, tot continua pràcticament igual. Hom dirà que de tant en tant es pot veure algun títol doblat a la nostra llengua, com ara Vicky Cristina Barcelona. I sí, és cert. La qüestió és si d'això se'n pot dir normalitat, perquè durant els darrers anys del franquisme també hi havia algun títol en català a la cartellera: Maria Rosa, Verd madur, En Baldiri de la Costa, L'advocat, l'alcalde i el notari, Paraules d'amor, La llarga agonia dels peixos fora de l'aigua, Laia... I en la segona meitat dels anys setanta i en la primera dels vuitanta vam poder veure Òscar, Kina i el làser, La ciutat cremada, Anem-nos-en, Bàrbara, Companys, procés a Catalunya, L'orgia, Salut i força al canut, La quinta del porro, El vicari d'Olot, La ràbia, L'obscura història de la cosina Montse i, entre d'altres, La ferida lluminosa. Tres dècades després, la situació es manté. I es manté perquè tenim un govern que es nega a governar i que és incapaç d'enfrontar-se a distribuïdors i exhibidors per tal que la llengua catalana no estigui discriminada a les pantalles del país.

De fet, la situació és tan greu i la indiferència del tripartit tan ofensiva que només es pot parlar de cinisme. El govern de Catalunya es troba a les mans d'uns cínics que no tenen cap voluntat de capgirar aquesta realitat garantint que el 50% de les còpies de totes les pel·lícules estrenades al país estiguin doblades o subtitulades al català. No ho fan PSC i ICV, que s'omplen la boca de bilingüisme, i no ho fa ERC, un partit que considera la llengua catalana com el valor més preuat de la nostra identitat. No són els únics, però. Tampoc no ho va fer Convergència i Unió en els seus vint-i-tres anys de govern. És a dir, que no hi ha cap força política, cap ni una, disposada a garantir el dret dels catalanoparlants a veure les pel·lícules en la seva llengua. En aquest sentit, és especialment vergonyós el cas del film El noi del pijama de ratlles, basat en la novel·la de John Boyne, que ha estat publicada en català per Empúries i que havent arribat als cent mil lectors no s'ha doblat a la nostra llengua. Ni tan sols tractant-se d'un èxit editorial tan diàfan com aquest hi ha hagut la més mínima voluntat de ser conseqüents.

També és patètic que l'actual procés de doblatge de pel·lícules al català consisteixi en una comissió mixta formada per distribuïdors i Generalitat en què els segons miren de convèncer els primers de doblar algun títol que, naturalment, no pagaran ells sinó nosaltres. No és així com es fan les coses. No som nosaltres els qui hem de pagar l'adaptació lingüística d'un producte que ja té un preu de mercat i que potser ni tan sols consumirem. La llengua de Catalunya és el català i tota pel·lícula que arribi a les nostres pantalles ha de tenir la meitat de les còpies en aquesta llengua. I com passa amb la versió espanyola, és el distribuïdor qui ha d'assumir-ne els costos, no pas la societat catalana. El distribuïdor que no estigui disposat a complir aquesta llei -llei que encara ningú no ha fet- no ha de poder estrenar les seves pel·lícules a Catalunya. Així de clar i així de simple. Mentrestant els catalans tenim una llengua marginada, vexada i estigmatitzada, una llengua privada de llibertat i vestida amb el pijama de ratlles de l'empestat social. I així continuarà essent gràcies a la tasca de la nostra classe política que, en qualitat de policia jueva del gueto de Varsòvia, col·labora en la seva progressiva exterminació.

e-notícies , 13/10/2008