Hi ha poques coses que diguin tant de nosaltres com les paraules que usem per explicar-nos. En diem tantes, de paraules, al llarg del dia, que no ens adonem de la quantitat d'informació subliminar que contenen. Entenem, per exemple, que el sol és masculí i ens sentim desconcertats quan ens assabentem que els alemanys el veuen femení: die Sonne. I tornem a desconcertar-nos quan descobrim que la lluna –hi ha res més femení que la lluna?–, en canvi, és masculina a ulls dels alemanys. Der Mond, en diuen. Comprenem que es tracta de maneres diferents d'entendre la vida, és clar, però ens sorprèn enormement que hom pugui tenir una visió tan diferent a la nostra del sol i de la lluna. Això fa que no siguem conscients de la gran quantitat d'informació addicional que transmetem sobre nosaltres mateixos dependent de la llengua que escollim per comunicar-nos. Tot el que diem ens sembla tan natural que ni tan sols parem atenció en el fet que cada llengua és una meravellosa font d'informació sobre la manera de ser del poble que la parla.

Però no és de la riquesa d'una llengua, sinó dels paranys del llenguatge, de què vull parlar en aquest article. Els periodistes, per exemple, tenen molta tendència a fer jocs de paraules. I és lògic, perquè les paraules són la seva eina de treball i en fan ús amb molta habilitat, ja sigui per titular una notícia, per descriure un fet o per definir un personatge. Tanmateix, hi ha paraules o definicions que tenen el poder destructiu d'un submarí. Són definicions d'aparença innocent i dites amb voluntat suposadament informativa, però que amaguen una clara intenció desqualificadora. "L'escriptor independentista" n'és una. Jo fa anys que la sento o que la llegeixo referida a la meva persona. M'ho va fer notar amablement Lluís Muntada a través de les pàgines d'El Punt i des d'aleshores he pogut constatar que es repeteix amb la mateixa naturalitat que si diguessin el noi de Tona o el cantant de Verges, per exemple. De natural, però, no en té res. Al contrari, és un artifici al servei d'un pensament oposat. Analitzem-ho, si més no.

En primer lloc, cal preguntar-se si en una notícia o en un article és necessari afegir-hi la ideologia política d'un autor, al costat del seu nom. "És una informació que pot ser útil al receptor", respondrà algú. Molt bé, d'acord. Acceptem-ho. Aleshores, com és que aquesta manera de fer no és habitual? Com és que, d'acord amb aquest principi, no llegim mai "l'escriptor monàrquic", "l'escriptor socialista" o l'escriptor anarquista? Si només es tracta d'informar, tan interessant serà saber que l'autor és independentista com monàrquic, socialista o anarquista, no? Què ho fa que aquesta fal·lera informativa només es manifesta en el primer cas i no pas en els altres? Estic segur que algunes persones jutjaran banal el matís, però no ho és gens. De fet, estem parlant d'una adjectivació èticament inadmissible. Tan inadmissible com ho seria parlar de "l'escriptor catòlic", de "l'escultor homosexual" o de "la pintora lesbiana". I és que és el lector, no pas el periodista, qui ha d'adjectivar.

Fixem-nos, per altra banda, que també en aquests casos hi hauria l'excusa de l'ampliació informativa, ja que explicitant la inclinació religiosa o sexual de l'escriptor, de l'escultor o de la pintora fem que el receptor sàpiga més coses sobre ells. Però no seria correcte per dues raons. En primer lloc, perquè suposaria una falta de respecte envers el personatge en qüestió; i, en segon, perquè el lector ja és prou madur per treure les seves pròpies conclusions. El periodista, per tant –el periodista català, si més no-, ha de ser respectuós amb el codi deontològic de la seva professió i evitar "afirmacions o dades imprecises i sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit injustificat".

Val a dir, tanmateix, que l'estigmatització és una pràctica habitual entre els febles. I Catalunya –que no és feble però se'n sent i, per tant, és com si ho fos– té tendència a adoptar una actitud reverencial davant tot allò que ve d'Espanya i a mostrar-se arrogant davant tot allò que prové d'ella mateixa. De fet, la simptomatologia inicial de l'autofòbia és aquesta: una actitud reverencial envers les coses de fora i de menysteniment envers les de dins. Després, per desgràcia, la patologia entra en estadis més complexos, com ara la satanització d'aquells que es neguen a caure en el parany autodestructiu de la dependència. El dependentista sap molt bé que ho és, però no li agrada reconèixer-ho; per això l'incomoda l'existència dels qui no són com ell, perquè el posen en evidència. A partir d'aquí es comprèn que es vegi obligat a desqualificar els qui no claudiquen ni riuen les gràcies a Espanya. Sap que donant rang de normalitat a allò que és malaltís converteix el botxí en víctima i l'independentista en anòmal.

Una de les maneres més habituals de desacreditar la persona desacomplexadament catalanocèntrica és titllar-la de radical. Si l'individu catalanocèntric és un radical –entenent aquest concepte com a sinònim de conflictiu– la gent de bona fe se n'apartarà com si es tractés d'un empestat i la seva força es veurà neutralitzada. Aquesta és precisament l'autèntica intenció dels qui ens informen sobre "l'escriptor independentista": estigmatitzar-lo per mitjà d'una profilaxi semàntica que posi en guàrdia el receptor. Cosa, no cal dir-ho, a la qual hi ajuden els altaveus mediàtics transmissors del pensament políticament correcte que, com és tradicional, tendeixen a envoltar totes les informacions relatives a la independència amb algun tipus de violència. Per fer-ho, a més, n'hi ha prou d'inserir la notícia al costat d'algun fet relacionat amb la crema de contenidors, per exemple. El receptor no ho nota, certament, però és víctima d'una múrria manipulació, ja que la independència de Catalunya, associada a la violència i conceptuada com a fet radical, no pas natural, retrata tots els qui la defensen com a persones conflictives amb ganes de trencar la normalitat dependentista que els poderosos sectors hispanocèntrics han institucionalitzat.

Tinguem present, doncs, que l'expressió "l'escriptor independentista" no és gens innocent. Al contrari, és una expressió que cerca el descrèdit de la persona al·ludida intentant fer-nos creure que l'estat natural de l'ésser humà és la subordinació a la voluntat d'un altre. Però no és cert. L'estat natural d'un ésser humà o d'un poble és llur independència, perquè és justament la independència allò que els fa adults. Són independents perquè són adults. La seva independència, per tant, és la prova de la seva maduresa.

Lletres , núm. 35, octubre/novembre, 2008