Com a català, em sembla repulsiu l'ús partidista que ICV està fent de la figura del president Lluís Companys. Afirma aquesta força política que Companys "no és patrimoni de cap partit" i resulta que instrumentalitza el seu nom i la seva família per obtenir un espai en els mitjans de comunicació. Ja és ben cert que quan no s'és ningú, perquè s'ha decidit ser part d'un altre, s'acaba patint el complex de l'ignorat. Això és ICV, un partit que va renunciar a tenir identitat pròpia per tal de convertir-se en un apèndix del Partit Socialista. El problema és que tot té un cost a la vida, i el d'ICV és la invisibilitat. Diu que hi és, sí, però no la veu ningú. I quan apareixen veus com les de Jordi Altarriba i Josep M. López i Llaví, fundadors de la formació, o de l'eurodiputat Raül Romeva, lamentant el "dèficit a l'hora de fer visible la presència de sectors sobiranistes dins del partit", són ràpidament arraconades perquè no posin en evidència la deriva de la direcció.

ICV és un partit dominat per un conjunt de persones que s'identifiquen plenament amb els plantejaments del Partit Socialista fins al punt que, en cas que les urnes els deixessin fora del Parlament, no dubtarien ni un segon a posar-se a les ordres d'aquests grans adalils del catalanisme que són José Montilla, Miquel Iceta, José Zaragoza i Joan Ferran. Mentrestant, com és lògic, no els queda altre remei que mirar de fer-se veure per superar el seu complex d'insignificança. Això els porta, per exemple, a afavorir els interessos de Madrid evitant que José Luis Rodríguez Zapatero hagi de donar explicacions a Catalunya pel seu incompliment estatutari o a manipular la néta de Lluís Companys, Maria Lluïsa Gally, empenyent-la perquè demani al ministre espanyol de Justícia la declaració de reparació de la figura del seu avi. Talment com si Companys fos un electrodomèstic que s'hagués de reparar. Els ecosocialistes estan tan acostumats a humiliar-se que no reparen en res per humiliar també Catalunya, si en poden treure profit electoral. Per això tampoc no fan cas de les crítiques del renebot de Companys, Josep Companys, quan els diu que la "restitució" és un eufemisme que vol evitar la veritable justícia amb el seu besoncle, que seria l'anul·lació del judici. Però ja se sap, l'arribisme d'aquesta força política és il·limitat. Ho expressa molt bé el diputat republicà Joan Tardà quan, referint-se a Joan Saura, diu que "si li convé, passa per damunt de la voluntat expressada per les víctimes i llurs descendents de no acceptar reparacions simbòliques de l'Estat espanyol si prèviament no hi ha la voluntat de procedir a l'anul·lació de les sentències".

L'excusa d'ICV per justificar aquest comportament és que la petició de reparació per part de la família no és incompatible amb el fet que el govern català demani l'anul·lació del judici de Companys, però no diu que la demanda d'anul·lació del judici no té pas com a requisit previ cap petició de reparació ni res que se li assembli. És a dir, que la petició no sols no té cap raó de ser sinó que constitueix una humiliació inadmissible. És vergonyós que un partit polític com ICV arribi a l'extrem de portar a Madrid la néta de Companys obligant-la a suplicar que el ministre de Justícia li faci un paperet que parli de "reparació" només perquè Catalunya cregui que els vots donats a ICV tenen alguna utilitat per al país. Tenen utilitat, sí, però no pas per a Catalunya, sinó per al Partit Socialista, que és a on van a parar tots els vots que alguns catalans de bona fe donen a ICV.

El Singular Digital , 21/10/2008