La campanya desfermada per El Periódico contra l'acte d'homenatge a Lluís Maria Xirinacs celebrat el passat 13 d'octubre al Palau de la Música Catalana és tan grotesca que provoca hilaritat. Té gràcia que un diari que és el full parroquial del Partit Socialista, amb un tractament de la informació escandalosament tendenciós a favor de les tesis d'aquesta força política, gosi donar lliçons sobre "la veritat". És clar que, tractant-se d'un diari amb redacció virtual al carrer Nicaragua de Barcelona, i vista la croada que porta a terme per convertir la llengua catalana en un patuès, ja es veu que el sentit del ridícul no és precisament el seu fort. Pobres dependentistes, no s'expliquen que tenint sota control del PSC-PSOE gairebé la totalitat dels mitjans audiovisuals de Catalunya -exactament com en les dictadures-, i practicant la rentada de cervell espanyolista que practiquen, l'independentisme no pari de créixer. Es comprèn, per tant, el seu neguit per l'acte del Palau. És la marca sibil·lina de la casa: desacreditar tot allò que té a veure amb la consciència nacional de Catalunya i intentar reduir Xirinacs a la categoria d'antifranquista amb l'objectiu d'embrutir l'èxit espectacular del seu homenatge.

Per això, com que la radicalitat democràtica del catalanisme desacomplexat espanta força els dependentistes, des d'El Periódico han aparegut articles signats per paladins del nacionalisme espanyol amb rostre federalista, com ara Andreu Mayayo o Toni Bolaño, que han titllat l'acte esmentat de "manipulació històrica" i han atacat directament la realització de Joel Joan. D'entrada, caldria demanar-los -a ells i a El Periódico- que deixin de desqualificar Joel Joan per mitjà de la mentida, ja que el guió i l'elaboració de continguts no van ser responsabilitat seva, sinó d'Àlex Fenoll, amb el vist-i-plau de la Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs, i recordar-los també l'escandalós grau de manipulació a què va arribar l'espanyolisme d'esquerres disfressat de comunisme i de catalanisme el 1976 per tal de monopolitzar aquella famosa manifestació. Això, l'independentisme no ho ha oblidat. Tanmateix, cal afegir-hi una altra cosa força esborronadora: veure com un personatge tan sinistre com Toni Bolaño, que ha exercit el càrrec de director de comunicació de Presidència de la Generalitat com un tafur del Far West, gosa parlar de manipulació. Ell, un individu que ha arribat a l'extrem d'amenaçar periodistes desafectes al Partit Socialista tot dient-los "estás muerto" i que és el paradigma del que no ha de ser mai un periodista, ara, des de les pàgines de l'òrgan de propaganda d'aquest partit, es dedica a impartir lliçons sobre la veritat. Una paraula noble, aquesta, que en els seus llavis es deforma com ho fan els rostres en els miralls del Tibidabo.

Quedi clar, doncs, que l'acte del 13 d'octubre al Palau no va manipular cap veritat per la senzilla raó que no en tenia cap necessitat. La intenció no era pas fer una recreació històrica de res, sinó mostrar una versió actualitzada de la manifestació del 1976 per demostrar que molts dels antifranquistes que aquell dia cridaven "llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia!" eren els mateixos que avui, des del poder, clausuren diaris, il·legalitzen partits, impedeixen el desenvolupament de l'Estatut aprovat el 30 de setembre del 2005 pel Parlament de Catalunya i promulguen lleis netament feixistes com la llei antiterrorista i la llei de partits polítics. Són exactament els mateixos. Per això, en la representació del Palau, els manifestants cridaven "Poble català, comença a caminar!" i duien les estelades que l'any 1976 van ser reprimides, perquè, per sort, els temps han canviat i el lema cridat trenta-dos anys enrere, pidolant l'Estatut, sona infantil, pusil·lànime i claudicant a oïdes del catalanisme nacionalment desacomplexat. A la Catalunya d'avui, d'acord amb un estudi recent de la UOC, el nombre de persones que votarien favorablement en un referèndum per la independència no para de créixer i se situa entre un 52% i un 62%. Això és el que no suporten Mayayo i Bolaño, en particular, i El Periódico i els seus acòlits, en general, la ridiculització del regionalisme català. La ridiculització despietadament contemporània d'allò que són: galdosos dependentistes.

e-notícies , 22/10/2008