Joan Saura sap que es troba al final de la seva vida política i vol morir fent tant de mal com pugui a aquells que intueix que el sobreviuran perquè l'han superat. Frustrat i ressentit, Saura és el viu retrat del fracàs. És l'home ebri d'ambició que volia menjar-se el món i inscriure el seu nom amb lletres d'or en la història i que, finalment, ha esdevingut un llast insuportable fins i tot per a ICV. Atrapat en un racó del seu despatx, Saura veu com són precisament els seus els qui, encerclant-lo, li lliuren arsènic en un gotet de menta –l'estètica del verd és tot un detall– i li diuen: "O te'l prens o fem que te'l prenguis". Abans, però, ha demanat una cosa com a última voluntat. Ha demanat que el deixin guanyar-se la glòria mediàtica que la història li ha negat. Ho intenta convertint-se en el noi dels encàrrecs de María Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta del govern espanyol, i ho torna a intentar entabanant Maria Lluïsa Gally, néta de Lluís Companys. Amb la primera traeix la resta de forces polítiques catalanes i amb la segona humilia Catalunya pidolant que Madrid "repari" el nom del president Companys, com si fos una cafetera. Però, com que no se'n surt, ho torna a provar mirant de fer mal a Ernest Benach, en particular, i a Esquerra Republicana, en general. Saura és així, com tots els àvids de renom, no té escrúpols.

Això explica que ara s'hagi posat al costat de l'ABC i de La Razón per denigrar la segona autoritat de Catalunya, acusant-la de malbaratar diners en les prestacions extres del seu cotxe oficial. Unes prestacions que tenen a veure amb reforçaments del vehicle per raons de seguretat, amb un ordinador i amb una taula de treball. Res que no tinguin els cotxes oficials de tots els presidents dels parlaments d'Europa i, ves per on, res que no tingui el cotxe oficial de José Montilla. Joan Saura, però, només ataca Benach perquè ocupa el lloc que ell cobeja. Amb Montilla no s'atreveix perquè sap que ICV no és ningú –ningú- sense el PSC-PSOE. Per això no en diu res. És el comportament habitual de l'hipòcrita, que aprova les prestacions dels cotxes oficials dels presidents del govern i del Parlament espanyols i blasma les del president del Parlament català, perquè allò que el mou no és pas el que diu sinó el desig de desacreditar ERC, l'únic partit, al costat de CiU, que es creu el país. Per a Joan Saura, com per a PSC, PP i Ciutadans, no hi ha més nació que Espanya i no hi ha més Parlament que l'espanyol. La resta és fireta i el president del Parlament de Catalunya hauria d'anar en bicicleta. Per sort, tot aquest afany d'injuriar, tot aquesta enveja dels qui, a diferència d'ell, passaran a la història, són els darrers espeternecs d'un malreeixit, són els darrers cops de cua d'algú que sap que ha perdut fins i tot la confiança dels seus. Només Montilla pot salvar-lo de l'abisme –i ho espera, gairebé li ho suplica–, però això ja es veurà.

El Singular Digital , 28/10/2008