No hi ha res més trist, en cinema, que observar un espectador sortint de la sala amb el mateix posat que hi ha entrat, sobretot quan les possibilitats de la història que ha vist podrien haver estat la base d'una pel·lícula altament interessant a les mans d'un director de més nivell. I no em refereixo a Buñuel, Polanski o Chabrol, sinó a noms força més modestos com ara Patrice Leconte o Anne Fontaine. Reduir la inestabilitat emocional d'una dona a 45 insubstancials escenes de llit, omplir la pantalla de personatges de fotonovel·la i de diàlegs insípids i utilitzar el recurs de la veu en off per dir frases que semblen escrites per un publicista produeix vergonya aliena. S'agraeix, això sí, l'esforç de la tortosina Belén Fabra per creure's el seu personatge, però no n'hi ha prou, ja que l'estructura narrativa del film té la solidesa del vímet i la direcció d'actors és inexistent. Només Geraldine Chaplin, que interpreta l'àvia de la protagonista, aporta unes línies de guió amb un mínim de tensió dramàtica en l'escena en què la seva néta li confessa l'atracció sexual que sent pels homes. Per un instant, només per un instant, albirem l'excel·lent pel·lícula que se'n podria haver fet si el guió i la direcció haguessin optat per explorar la paraula en lloc del gemec.

Tanmateix, em sembla magnífica aquesta frase pronunciada per Geraldine Chaplin: "la nimfomania és un invent masculí per tal que la dona se senti culpable de gaudir del plaer del sexe". Nimfòmana és un adjectiu que encara té connotacions negatives en la nostra societat i que moltes persones utilitzen sorneguerament per etiquetar tota dona que observa un comportament sexual conceptuat com a masculí. És a dir, que allò que en l'home es jutja com a propi de la seva naturalesa, es considera malaltís en una dona. La promiscuïtat, per tant, és sinònim d'èxit quan és masculina i de fracàs quan és femenina. La primera, fins i tot, conscient de l'admiració que desperta entre els seus congèneres, no dóna per culminades les seves conquestes fins que té oportunitat d'explicar-les. La segona, en canvi, conscient dels prejudicis socials que l'envolten, actua amb la més absoluta discreció.

La pel·lícula insinua tot això, sí, però no va més enllà. I és una llàstima, perquè el camp de treball és immens. Especialment si tenim en compte que estem parlant d'una fantasia genuïnament masculina que té molt poc a veure amb la realitat. La nimfomania, pròpiament dita, és una parafília que afecta molt poques dones i que, contràriament a la creença popular, implica una insatisfacció permanent en el coit. El mite masculí, en canvi, la idealitza i l'associa a la dona que experimenta un orgasme només de sentir-se acariciada o penetrada. Woody Allen, per bé que en clau d'humor, ha parlat força de la nimfòmana com a icona de les seves fantasies. Amb tot, el cinema en general ha abordat molt poc aquesta qüestió des d'un punt de vista seriós. Hi trobem alguns elements en el personatge que interpretava Rhonda Fleming a Recuerda (Spellbound), d'Alfred Hitchcock, o en el de Lee Remick a El detective (The Detective), de Gordon Douglas, però sempre amb una visió superficial.

Un altre tema que desaprofita Diari d'una nimfòmana és el de la violència de gènere encarnada per l'engelosit Jaime (Leonardo Sbaraglia). Segons Belén Fabra, Jaime "és un ésser complex, bipolar, que oscil·la entre l'eufòria i el descens a l'infern. No és dolent, fins i tot és tendre, però pateix pel seu mal cap". La veritat és que sobta que sigui l'actriu, no pas el seu personatge, qui digui això, perquè coincideix plenament amb la defensa que fan moltes dones dels marits que les maltracten. La dependència emocional arriba a aquests extrems, uns extrems que la víctima, tot sovint, acaba pagant amb la vida. En el film, dissortadament, tot això esdevé pura novel·la rosa. Només una cosa cal agrair, i és la frase final amb què Geraldine Chaplin allibera moralment la protagonista: "No es pot ser feliç sense ser un mateix".

Benzina , núm. 31, novembre de 2008