Fluixeta i un pèl infantil aquesta història que el seu director, Brad Anderson, volia situar entre Lunas de hiel (Bitter Moon), de Polanski, i El resplandor (The Shining), de Kubrick. Anderson no aconsegueix transmetre en cap moment ni un bri de l'atmosfera inquietant i opressiva que tenien els seus referents i el resultat és un telefilm de luxe tan gèlid com l'escenari on transcorre l'acció i amb línies de diàleg que semblen escrites per un gabinet publicitari. "Amb la mentida pots arribar molt lluny, però mai no pots tornar enrere", diu Ben Kingsley en un moment determinat. I també és ell qui sentencia que "la vida no és un jardí de roses" quan Emily Mortimer li transmet el condol per la mort del seu fill. El millor de Transsiberian és el treball dels intèrprets. Són ells els qui donen una certa versemblança a aquesta història mancada d'emoció, especialment Emily Mortimer. Tota l'acció descansa sobre ella i gaudir de la seva bellesa i del seu talent és un plaer que ja vam tastar a Match Point. No hi ha res més.