Si a Catalunya encara queda algú que no sàpiga què és el nacionalisme espanyol només ha d'observar el comportament picaporta de José Luis Rodríguez Zapatero aquests darrers dies viatjant pel món com un venedor de catifes per tal d'aparèixer en una foto a la qual no ha estat convidat. La foto es diu G-20 i es farà a Washington en la cimera que tindrà lloc els propers 14 i 15 de novembre. L'orgullo español pateix molt cada vegada que algú el posa en evidència davant de tothom, i aquesta indiferència del G-20 li ha fet molt de mal perquè ha arribat just després que Zapatero, sense cap sentit del ridícul i davant d'una premsa nord-americana que feia esforços per aguantar-se el riure, es vantés a Nova York de tenir "el sistema financer més fort del món".

Però l'esperpent continua quan el ministre d'Economia, Pedro Solbes, es planta davant dels mitjans de comunicació i, menyspreant el G-20, resta importància al fet que Espanya no hagi estat convidada a la cimera per a la reforma del sistema financer perquè, al capdavall, "mai no participa en les reunions d'aquest organisme" i perquè, segons ell, "el que compta és allò que es vota en l'assemblea del Fons Monetari Internacional". Magnífic. Aleshores, si el fet que Espanya no hagi estat convidada no té cap importància, com s'explica el desplegament diplomàtic que el govern espanyol ha desenvolupat en tots els àmbits per aconseguir una cadira en l'esmentada conferència? Si no tenir cadira a Washington és irrellevant, a què treu cap el tràfec recent de Zapatero a la Xina i a Llatinoamèrica pidolant suport fins a l'extrem de comprometre la seva imatge personal? La veritat és que cal molta barra per proclamar-se el "sistema financer més fort del món" i beneficiar-se alhora dels fons de cohesió europea en qualitat de país pobre.

Sigui com vulgui, és evident que el nacionalisme espanyol no ha pogut pair mai la independència de les seves colònies d'ultramar i continua passejant-se per aquelles terres amb les ínfules del vell emperador que cada 12 d'octubre celebra que els va anihilar la cultura i la llengua. Ara ha participat en la cimera iberoamericana celebrada a El Salvador i n'ha tret alguns suports a canvi de prometre'ls que la presidència espanyola de la Unió Europea -que Espanya exercirà en el primer semestre del 2010- "tindrà un marcat accent llatinoamericà". Pobres incauts, no saben que les paraules de Zapatero tenen el mateix valor que les de Nixon.

Quedava una altra possibilitat, que és la que ha reeixit: Espanya serà a Washington gràcies al gest benèvol de França que, aprofitant que hi anirà igualment en qualitat de representant de la Unió Europea, li cedirà una de les seves dues cadires. Però es tracta d'un favor personal de Nicolas Sarkozy -algun dia sabrem a quin preu- per salvar la cara de Zapatero en clau interna espanyola, no pas internacional. En la internacional Espanya no compta per a res. La prova és que, malgrat el favor de Sarkozy, Espanya no serà convidada de ple dret a Washington. És a dir, entrada de claca: seure, callar i aplaudir. Es comprèn, per tant, l'enuig de l'executiu espanyol davant la cobertura que han fet els mitjans de comunicació de les seves corredisses: sap que no hi ha espectacle més galdós que els deliris de grandesa de la insuficiència.

e-notícies , 10/11/2008