No s'acaben d'entendre les raons per les quals aquesta petita joia de la literatura no havia estat portada abans al cinema. És cert que hi va haver un intent que finalment no va reeixir per desig exprés de l'autor, Evelyn Waugh, que es va estimar més perdre els 140.000 dòlars que li pagaven pels drets que no pas deixar que Hollywood eliminés les referències religioses i l'afer sentimental del personatge de Julia, però sobta que una novel·la que està considerada un clàssic de la literatura del segle XX no hagi despertat fins ara l'interès del món cinematogràfic. O potser és que l'extraordinària qualitat de la versió televisiva, produïda el 1981, ha exercit d'element dissuasiu. Aquest extrem és força probable, ja que l'Institut del Cinema Britànic li ha atorgat el desè lloc entre les millors 100 produccions britàniques de la història de la televisió. A Catalunya, concretament, va tenir un èxit espectacular, tant als anys vuitanta, quan la va estrenar TVE, com el 1992, quan la va projectar el Canal 33 doblada al català. No és estrany, per tant, que Julian Jarrold, el director del film, confessés a Barcelona que no l'ha volgut tornar a veure a fi de basar-se només en el llibre i no caure en la temptació de copiar-la o d'intentar fer una cosa diferent.

Val a dir que, en general, les obres de Waugh han tingut un tractament irregular en cinema. The Loved One (Tony Richardson, 1965), per exemple –que va ser escrita precisament en l'època en què l'autor negociava a Hollywood la versió de Retorn a Brideshead i que narra amb sentit de l'humor l'intent d'adaptació d'un anglès als costums funeraris nord-americans–, és un encadellat de moments brillants amb d'altres força avorrits. Més afortunada va ser, en canvi, la versió de A Handful of Dust (Charles Sturridge, 1988) un retrat irònic de l'Anglaterra aristocràtica dels anys trenta que mostrava com les fredes relacions dels seus membres desembocaven en situacions captives del cinisme més despietat. D'aquesta novel·la, per cert, n'hi ha una versió catalana (Un grapat de pols, Edicions 62, 1997) amb traducció d'Ernest Riera. També Retorn a Brideshead (Proa, 1983), es pot llegir en la nostra llengua amb una exquisida traducció de Ramon Folch i Camarasa i amb un pròleg deliciós de Joan Triadú amb paràgrafs com aquest: "Retorn a Brideshead pertany a aquella estirp d'obres d'art que es miren a les aigües enterbolides del passat amb un rictus de delectança en el dolor. Per elles vol restar provada l'asserció immortal: que no hi ha res que faci tant de mal com el record dels temps feliços estant en la infelicitat".

En el film hi ha algunes alteracions amb relació a la novel·la, com ara la insinuada relació incestuosa entre Julia (Hayley Atwell) i el seu germà Sebastian (Ben Whishaw), que desembocarà en ménage a trois –"Tu mai no m'has estimat", diu Sebastian a Charles (Matthew Goode), "només m'has utilitzat per aconseguir la meva germana"–, o el protagonisme que Julia adquireix des de les primeres imatges. Mentre que a la novel·la el seu personatge no es fa veritablement present fins al segon dels tres capítols, és a dir, cap a la meitat, a la pel·lícula les tres peces del triangle amorós coincideixen contínuament. Una d'aquestes situacions la trobem en la seqüència en què Sebastian i Charles van a Venècia a visitar Lord Marchmain (Michael Gambon) i la seva amant (Greta Scacchi) en companyia de Julia. Tanmateix, els personatges tenen moltes llacunes i, a diferència d'una excel·lent Emma Thompson en el paper de Lady Marchmain, no aconsegueixen anar més enllà d'una gèlida correcció. És una llàstima, perquè estem parlant d'un film molt acurat visualment i amb una ambientació, uns decorats i un atrezzo exquisits, però és incapaç de fer versemblant el rerefons polític, social i religiós de l'obra de Waugh i de transmetre'ns la profunda tragèdia interior dels personatges, la desolació dels amors que han viscut i el profund sentiment de culpa que impregna tota la història.


Benzina , núm. 32, desembre, 2008