El més interessant d'aquest film no és la història que explica –que no aporta res de nou-, sinó la sensació d'indefensió que transmet a causa de la mort de la privacitat. La llibertat individual agonitza i ja no queden racons al món que escapin a l'ull d'un satèl·lit que controla tots els nostres moviments. Comencem a viure en un règim d'intimitat tutelada en què l'únic marge de maniobra que tenim és el de ser ciutadans anodins i políticament correctes. És a dir, individus de discreta significació ideològica, de personalitat infantívola i complaents amb el poder. Es tracta, per tant, de ser bon minyó i de fer de la docilitat una filosofia de vida l'abc de la qual consisteix a passar desapercebut. El benestar material és la victòria del submís, l'estigmatització social és el càstig de l'escèptic. Ens creiem lliures perquè votem cada quatre anys i no ens adonem de la instrumentalització que els estats fan del terrorisme per coartar la nostra llibertat. El film, malauradament, es queda al llindar de tot això.