El dia que vaig descobrir Ramon Barnils, d'això ja fa molts anys, em va cridar poderosament l'atenció. No era una persona com la majoria, obedient i disciplinada, no era un periodista com n'hi ha tants, submís i complaent, no era un tertulià convencional, políticament correcte. Res d'això, Ramon Barnils era un d'aquests homes singulars, insubornables i lliures amb què algunes vegades, poques, ens obsequia la vida.
Flagell de poderosos i desacomplexat cantador de veritats, Ramon Barnils no va haver d'entaular mai cap debat intern entre l'ambició i el compromís, no ho va necessitar perquè en el seu cas, ambició i compromís es fonien en una única prioritat: el delit per uns Països Catalans lliures i plenament sobirans i el propòsit de treballar per aconseguir-ho. D'acord amb això, no és estrany que fos per a molts un personatge incòmode, no és estrany que la seva sola existència despertés en les ànimes claudicants d'aquest país irreprimibles antipaties. No podia ser de cap altra manera, tractant-se d'un home que va fer de la coherència entre pensament i acció una impertorbable opció de vida.

En Ramon, és clar, desentonava amb la resignació vírica que ens tenalla, desentonava amb el desistiment de responsabilitats que d'uns anys ençà ens caracteritza i frustrava les expectatives d'aquells que malden per fer de la nostra terra el paradís de la submissió. I és que la submissió no era precisament el fort d'en Ramon. El seu fort era la veritat, la veritat que els nostres governants -tot buscant-nos l'encaix a Espanya- ens amaguen, la veritat que no volem sentir perquè, com l'estruç, estem convençuts que d'allò que els ulls no veuen el cor no se'n dol, la veritat que ens diu que cada cop som menys allò que érem i que cada cop ens assemblem més a allò que mai no havíem estat. Per això és una mala jugada de l'atzar l'adéu d'en Ramon, perquè si la mort sempre és inoportuna la seva ens deixa orfes d'una de les poques ànimes despertes d'aquest somnolent, infantívol i acomplexat oasi en què els qui ens governen han convertit casa nostra.

Ens calen molts Ramon Barnils, als Països Catalans, ens calen persones valentes capaces de proclamar obertament la seva catalanitat, ens calen persones honestes disposades a exercir la seva identitat sense ambigüitats, ens calen, en definitiva, catalans radicalment normals.

Perquè això és el que era Ramon Barnils, un català radicalment normal. Parlava en català, escrivia en català, llegia en català i vivia en català a Catalunya amb la mateixa naturalitat amb què un danès parla en danès, escriu en danès, llegeix en danès i viu en danès a Dinamarca. I era aquesta naturalitat, pacífica però fermament exercida, aquesta naturalitat, sense renúncies indignes ni genuflexions humiliants, el que treia de polleguera el nacionalisme espanyol disfressat d'universalisme i el que posava en evidència el regionalisme claudicant que ha convertit Catalunya en un país nacionalment estabornit, políticament vençut i socialment desconcertat.

Hi ha pocs Ramon Barnils al món, certament, i això fa encara més dolorosa la seva partença, més sentida la seva absència, més emotiu el seu record. Gràcies, per tant, Ramon, per parlar clar i català, pel teu periodisme, pel teu exemple, per la teva fermesa i per la teva insubornable catalanitat.

El Temps , 27/3/2001