És molt desafortunada la imposició espanyola, en col·laboració amb el govern català, que rebaixa a només tres anys d'empadronament –fins ara n'eren deu– el dret a optar a un pis de lloguer de Promusa a Sant Cugat. D'entrada, si tens un mínim de dignitat, sempre ofèn que et legisli un govern que no sigui el teu, encara que el teu n'estigui enamorat, però és irritant que, a sobre, hom t'imposi mesures incoherents amb l'objectiu –disfressat de política d'esquerres– de dinamitar resultats electorals contraris als interessos del legislador. Tenen raó CiU i ERC quan parlen de la necessitat d'establir barems que permetin premiar les persones amb més anys de residència al municipi, i fan demagògia PSC-PSOE i ICV quan afirmen que no es pot demostrar que una persona estigui més arrelada a Sant Cugat en funció dels anys que fa que hi viu. Deixant de banda que sí que es pot demostrar –cooperació amb entitats locals, participació en activitats ciutadanes, implicació en problemàtiques socials...–, és de justícia que aquell que arriba a un lloc es posi a la cua dels que ja hi són. Aquestes són les normes internacionals de convivència en tots els àmbits de la vida: a la caixa d'un supermercat, davant d'un ascensor, en els horaris de feina o en el torn de vacances. Diu el PSC-PSOE que "els drets dels ciutadans hi són des del primer dia d'empadronament". Pura demagògia. La prova és que aquest partit ha fixat els drets a partir del tercer any, no pas del primer dia. Amb aquest argument hauríem de convenir que un treballador nou pot estar molt més arrelat a la seva empresa que un de veterà, oi que sí? Molt bé, aleshores com és que el demagog no es rebel·la contra la injustícia de ser beneficiari d'uns triennis salarials per antiguitat que els seus companys més nous no poden percebre? La coherència comença per un mateix.

Diari de Sant Cugat , 12/12/2008