No és cert que tornin el franquisme i els comportaments neonazis. No ho és perquè, com pot tornar allò que mai no se n’ha anat? No és cert que Franco morís el 20 de novembre de 1975, tampoc no ho és que aquell dia enterréssim el franquisme. No ho és perquè la nostra covardia d’aleshores va optar per una reforma en lloc d’una ruptura. I va ser així, gràcies a la reforma, que el feixisme espanyol no va tenir el seu Nuremberg; va ser així, gràcies a la covardia dels anomenats pares de la democràcia espanyola, alguns dels quals eren catalans, que el feixisme no va ser jutjat i condemnat.


Doncs bé, ara en patim les conseqüències. Ara paguem amb escreix aquella covardia. Perquè va ser aquella covardia la que va permetre que Franco assistís, com un espectador més, a l’escenificació del seu propi enterrament. Franco, per tant, és viu i viu entre nosaltres. Com Hitler el 1933, també Franco va guanyar unes eleccions democràtiques. Les va guanyar el 12 de març de l’any 2000, i ho va fer, a més, per majoria absoluta. Des d’aleshores, ell i els seus fills ideològics governen Espanya i, de retruc, amb l’ajuda de CiU, governen el Principat de Catalunya. En altres paraules, de la mateixa manera que tots els intents de genocidi cultural i nacional dels Països Catalans han comptat sempre amb la col·laboració de molts catalans, també l’enfonsament i la progressiva espanyolització de la Catalunya actual són fruit del suport que rep el franquisme d’aquells catalans a qui un dia vam confiar el govern del Principat. Ells han dignificat un PP que, fa només uns pocs anys, era tingut com el que veritablement és: una amenaça per a la democràcia.

No ens ha d’estranyar, per tant, que l’anomenada llei de partits, pensada, redactada i executada contra un partit polític basc, compti amb el suport explícit d’aquells que governen Catalunya. I és que no es vol il·legalitzar Batasuna per ser el braç polític d’ETA -tant de bo tots els seus braços fossin polítics-, es vol il·legalitzar aquest partit perquè vol la independència del País Basc. Com que en un Estat de dret les responsabilitats jurídiques només són individuals, mai col·lectives, és a dir, que no es pot empresonar tot un col·lectiu pel simple fet de ser-ho sinó que cal demostrar la culpabilitat individual de cadascun del seus membres, el Partido Popular i el PSOE, amb el suport fraternal del PSC i Convergència i Unió, elaboren una llei que criminalitza les idees i que, en conseqüència, permet tancar-les entre reixes. És així com, per mitjà d’una infame coartada democràtica, el franquisme es dota d’eines jurídiques destinades a imposar per la força allò que no pot aconseguir democràticament a les urnes.

I ves per on, Batasuna i els milers de ciutadans que pacíficament han votat aquest partit els importen poc. El que de debò preocupa al PP i al PSOE és l’increment de vots experimentat pel PNB i EA a les passades eleccions. El que debò preocupa al PP i al PSOE és el creixement del nacionalisme basc i el retrocés del nacionalisme espanyol en aquell país. El que de debò preocupa a aquests dos partits, diguem-ho clar, és que van perdre les eleccions i que, fins i tot, junts, són minoria en aquella nació.

I com s’explica, aleshores, el galdós paper de Convergència i Unió en aquesta comèdia? Com es justifica la traïció dels autoanomenats nacionalistes catalans al nacionalisme basc? Doncs d’una manera senzilla: Convergència i Unió, a diferència del PNB i EA, no és res més que un partit regionalista, un partit espanyol, que se sent espanyol, que defensa la unitat d’Espanya, que llegeix La Vanguardia i que l’únic que demana és que li deixin posar una cadireta allà on hi hagi un ambaixador espanyol. Ben mirat, què es pot esperar d’un partit capaç de vendre’s l’aigua d’una nació? Si CiU pogués veure per un forat el galdós paper que el judici de la història reserva a les seves renúncies i traïcions, la vergonya -un bé, dissortadament, tan escàs com l’aigua- impediria sortir de casa els seus dirigents.

Heus aquí els interessos comuns entre Convergència i Unió, PP i PSOE. A tots tres els fa nosa l’independentisme, ja sigui basc o català. Als primers perquè, a més de restar-los vots, posa en evidència el seu regionalisme i submissió; als segons perquè, a més de despullar-los mostrant-nos la seva autèntica naturalesa antidemocràtica, posa en perill el seu projecte jacobí de l’Estat nació. És així com, gràcies a una llei feixista, el nacionalisme espanyol i el regionalisme català podran silenciar i mostrar com a il·legals davant del món aquelles veus, tan basques com catalanes, que consideren la independència d’un poble la conseqüència lògica de la seva maduresa. Primer serà Batasuna i Eusko Alkartasuna al País Basc i organitzacions i col·lectius independentistes com el PSAN, Maulets o Endavant als Països Catalans. Després pot seguir Acció Cultural del País Valencià. I si les JERC, Esquerra Republicana, el PNB o el BNG accentuen el seu independentisme també caurà sobre ells el pes feixista de l’anomenada llei de partits.

La llei de partits polítics, per tant, no és només una llei contra alguns partits polítics, és una llei contra la democràcia. I una llei feta contra la democràcia, és una llei feta contra tots els qui creiem en ella, una llei contra les idees dissidents i a favor del pensament únic, una llei contra la defensa civilitzada dels drets i les llibertats dels ciutadans i a favor de l’absolutisme. L’anomenada llei de partits, en definitiva, és una llei creada pels enemics de les llibertats nacionals dels Països Catalans i del País Basc -Partido Popular i Partido Socialista Obrero Español-, i votada pels seus aliats -PSC i Convergència i Unió-. Els dos primers l’han feta per tal d’emmascarar la pervivència del franquisme, els segons la necessiten per emmordassar la seva mala consciència.

Tot esperant el tancament de la seu de Batasuna

Càrrega contra la seu de Batasuna el dia del tancament

Lluita, núm. 227, octubre 2002