Un dels exemples més fefaents del provincianisme i de l'espanyolització a què ha arribat la política catalana el trobem en el ressò que obtenen les ires d'aquell país cada cop que un català diu o fa quelcom que no és del seu gust. De seguida apareixen veus catalanes en premsa, ràdio i televisió que es posen al costat de l'amo espanyol per solidaritzar-se amb ell i renyar l'esclau insubmís. Els esclaus que no volen deixar de ser-ho, en tenen prou que l'amo els dediqui un somriure de complicitat per sentir-se feliços creient que són lliures. Per això es passen la vida blasmant aquells de la seva colla que no s'assemblen a ells o que no fan prou bondat. Abrandats redactors del decàleg del bon esclau, consideren inadmissible que un serf falti el respecte al seu senyor. I ara, on s'és vist això! On s'és vist que algú com el diputat Joan Tardà, nascut per ser espanyol, vulgui o no, nascut per mantenir Espanya, vulgui o no, i nascut per alimentar una família reial estrangera, vulgui o no, gosi evocar una frase històrica dels seus insubmisos avantpassats? Armats de poderoses "raons", els catalans bons minyons llancen Joan Tardà a la foguera amb el desig que tot el pes de la llei espanyola caigui sobre ell i sobre el seu partit. Així maten dos pardals d'un tret. Si Tardà va dir "mori el Borbó", ells diuen "mori en Tardà". Quin plaer, veure com es rosteix entre les flames el rebel.

Són misèries humanes, certament. Són les misèries inconfessades que trobem en les lliçons de moral i de subordinació de totes aquestes veus profundament espanyolitzades que amb les seves crítiques legitimen les crítiques espanyoles. "A mi tampoc no m'agrada mantenir el Borbó", et diuen a cau d'orella, "però hi ha coses que no es poden dir". Ah, no? I per què no es poden dir? Per què no pot dir l'esclau "mori l'esclavatge"?, per què no pot dir l'explotat "mori l'explotador"?, per què no pot dir el pencaire "mori el vividor"? "No s'ha de desitjar la mort de ningú", es defensen els pusil·lànimes. I aleshores cal preguntar-los: qui ha parlat de matar? On és el crim en la frase pronunciada per Joan Tardà? Tan baix és el quocient intel·lectual d'aquest estol de tertulians que no sap reconèixer el veritable sentit de les paraules del diputat republicà? No, no és qüestió de quocient intel·lectual, és qüestió de malignitat. Són catalans que necessiten un boc expiatori que els permeti sentir-se assenyats i modèlics. Ells sí que són catalans com cal, independentistes en la intimitat, fins i tot, súbdits que mai no han tingut ni tindran cap conflicte amb Espanya. Mai no el tindran perquè per això tallen el cap d'un català insubmís, periòdicament, i l'ofrenen en safata a les feres mediàtiques espanyoles.

El problema de Catalunya, per tant, no és Espanya. El problema de Catalunya és la feblesa moral de bona part de la seva intel·lectualitat convertida en altaveu de Madrid. Així com el ratolí de laboratori ha descobert que cada cop que acciona una palanca s'obre una porteta i cau el menjar, així també l'intel·lectual català ha après que cada cop que expressa un pensament políticament correcte cau un xec a final de mes. Misèries humanes, sí. Però, sobretot, misèries catalanes.

e-notícies , 14/12/2008