Quin plaer visitar l'exposició d'Eulàlia Llopart a la Casa de Cultura de Sant Cugat. Es tracta d'una trentena d'obres que, denominades genèricament Entrelligant, ofereixen una reflexió sobre el llibre en si mateix. No és la meva intenció fer crítica d'art i ocupar el lloc d'Imma Pueyo a les pàgines del Diari de Sant Cugat, Pueyo ho fa esplèndidament –ja en va parlar dies enrere– i les arts plàstiques no són pas el meu fort, només vull encoratjar el lector a regalar-se uns minuts –abans del 14 de gener– observant uns treballs que, en paraules exquisides de l'escultor Pep Codó, ens recorden que "l'art lliga les emocions que al llarg de la història ens han cohesionat com a humans". És un lligam que es troba representat en forma de fil conductor en aquests gravats d'Eulàlia Llopart que m'han impressionat per la seva força i perquè l'autora es despulla tímidament davant els ulls del visitant mostrant-li el seu anhel de comunicació. La temàtica de les peces –el camí, l'encontre, el diàleg, el desig, el bosc dels sentits...– parla d'aquest afany, i també ho fan els materials emprats com a eines genuïnament comunicatives: el llibre, el paper, la tinta, el fil... "El fil és una eina comunicativa?", pensarà algú. Doncs sí, naturalment. Quan diem de posar fil a l'agulla entenem el fil com a sinònim d'acció i quan parlem del fil de la vida ens referim al decurs de l'existència. Hi ha altres fils, però. El fil de les relacions humanes, per exemple. És un fil invisible que ens lliga a un altre a través de l'afinitat, de l'atracció, de la passió, de l'amor... I mentre aquest fil ens diu que "el temps s'atura un instant etern", una de les peces ens mostra el preludi d'un bes. Sobretot no marxeu sense fruir del rostre cosit amb fil de cotó que hi ha a la capsa de fusta de pi, hi veureu representada la immensa vulnerabilitat humana.