El problema de no saber que ets fort és que et fa feble. Aquest és el cas de Catalunya, un país que és incapaç d'acompanyar amb fets allò que els seus polítics més abrandats diuen cada Onze de Setembre abans de la tradicional manifestació. Parlen de nació, sí, però no se la creuen. Si se la creguessin no se'ls coneixeria per la seva feblesa, sinó per la seva fermesa. Ara ho estan demostrant amb el tema del finançament. No hi ha dubte que CiU podia haver anat més enllà en aquesta qüestió quan governava i que la situació actual és filla d'aquell dèficit. Recordem, per exemple, les pressions que des de l'oposició, amb bon criteri, llançava ERC a CiU, en aquest sentit. Tanmateix, els papers s'han capgirat. Ara ERC és al govern i CiU a l'oposició. I CiU, com és lògic, fa el que ha de fer tota oposició: posar el govern contra les cordes i forçar-lo a anar més enllà pel bé del país. Sobta, per tant, que el PSC digui que l'actitud de CiU és "irresponsable i immadura" i que ERC consideri que l'objectiu de CiU és "alterar l'agenda electoral de Catalunya". S'ha fixat el lector que no hi ha cap argument en les crítiques del tripartit a CiU? Cap ni una. Només desqualificacions. És clar, si és "irresponsable i immadura", ja no cal fer-li cas. I si l'únic que vol és que hi hagi eleccions i guanyar-les és que les seves crítiques al finançament no són de fiar.

És increïble la naturalitat amb què alguns polítics blasmen en altres allò que han divinitzat en si mateixos. O no era guanyar les eleccions, el desig legítim d'ERC quan blasmava CiU des de l'oposició? I una altra pregunta: si admetem que CiU es deleix per recuperar el govern, no hem d'admetre també que ERC es deleix per mantenir-s'hi? El problema és que ERC sap que el nou finançament és un frau de proporcions escandaloses i que ella, si Catalunya en pren consciència, en sortirà escaldada com a responsable directa. Això, és clar, l'obliga a defensar l'indefensable tot fent d'escut del PSC i facilita el terreny a l'executiu espanyol, ja que, amb el seu afany de continuar al govern, l'independentisme s'autodesactiva. Fins i tot la vicepresidenta primera espanyola, María Teresa Fernández de la Vega, en parlar "d'escenificació", se'n riu i deixa clar que tot està lligat i ben lligat i que la comèdia d'estira i arronsa d'aquests darrers dies és només això, una comèdia per fer creure als catalans que el tripartit ha aconseguit alguna cosa més que les engrunes establertes inicialment per Pedro Solbes.

ERC, malgrat tot, no es mourà de la Generalitat. Cap partit independentista no hauria de continuar-hi, quan es consuma davant seu una trampa mortal com aquesta, però Esquerra hi continuarà. I per justificar-ho, no li quedarà més remei que ser-ne la principal valedora. Així, de sobte, l'"esmena a la totalitat" anunciada per Joan Puigcercós es convertirà en "un finançament acceptable". Però, acceptable per a qui? Per a l'Esquerra que exigia dignitat a CiU quan era a l'oposició o per a l'Esquerra que abraça el possibilisme ara que és el govern? El possibilisme, ja ho sabem, és resignació. El possibilisme és assumir com a veritat suprema la màxima que les engrunes obtingudes pel tripartit són "el màxim que Catalunya podia aconseguir" perquè, al capdavall, la clau del nostre finançament la té sempre el partit que governa a Madrid. Molt bé. Però si això és així, si tota la culpa del mal finançament de Catalunya és sempre de la formació que governa a Madrid, l'acusació del tripartit a CiU deixa de tenir sentit. Sense adonar-se'n, el tripartit cau en el seu propi parany. Especialment els socialistes, ja que, d'acord amb aquest patró, CiU s'hauria limitat a aconseguir el màxim que li va permetre el Partit Socialista, que és el partit que durant tretze anys va governar Espanya. El mateix partit, ves per on, que ara governa Espanya i Catalunya.

El Singular Digital , 13/1/2009