Em consta que l'Ajuntament ha rebut moltes queixes relatives a les campanes del Monestir de Sant Cugat. Són queixes de persones arribades a la ciutat no fa gaire, procedents de Barcelona, en la seva major part, que volen emmudir les campanes perquè, segons ells, contaminen acústicament. No els importa que el Monestir ja hi fos quan ells van arribar. D'això no en volen saber res. De fet, el consideren un simple edifici ornamental sense cap més al·licient que els jardinets que l'envolten. Per això mai no hi han entrat i mai no hi entraran. Per què? Al capdavall, per veure quatre pedres... Doncs francament, cal tenir la sensibilitat girada per posar les campanes al mateix sac que els delictes mediambientals. Jo visc des de fa més de trenta anys molt a prop del monestir i, per tant, ja fa temps que les seves campanes marquen les hores de la meva vida. Mai, això no obstant, no he tingut la percepció de sentir-me contaminat pel seu so. Al contrari, m'agrada sentir-lo. Fins i tot tinc un amic que els ret diari homenatge fent-les sonar a través del seu contestador automàtic. Per això no m'entra al cap que algú sigui capaç de lliurar una batalla contra una campana i que se senti agredit per un instrument tan humil i ancestral com aquest. Les campanes són, des de sempre, en cadascun dels seus batecs, un bocí de la nostra pròpia història. En certa manera, són com els arbres; travessen els segles com nosaltres travessem els dies i ens adverteixen que la vida no és gaire diferent de com elles l'expressen. De vegades sonen alegres, il·lusionades, exultants; d'altres, en canvi, expressen la tristor, el dolor, la solitud. Ens parlen del pas del temps i, quan toquen per la mort d'una persona estimada, ens fan més conscients de la vulnerabilitat humana i ens recorden que un dia ho faran per nosaltres.