Una de les conclusions més hilarants sobre el resultat de les darreres eleccions espanyoles a Catalunya l’ha fet el PSC-PSOE en dir que, com demostra l’espectacular davallada d’Esquerra amb la pèrdua de més de la meitat dels votants, l’independentisme va de baixa al nostre país. Ni els ha passat pel cap que una cosa és l’independentisme i una altra el càstig de l’independentisme a Esquerra Republicana. La seva lectura, per tant, conclou que els catalans han vist la llum i han decidit que un poble sotmès a un altre poble viu molt millor que si fos lliure i decidís per ell mateix. Es veu que, contradient Aristòtil, que defensava la compatibilització de l’ànima vegetal amb l’animal i la racional, el secret de la felicitat es troba en l’estat vegetatiu. Aquest, si més no, és el projecte socialista: fer de Catalunya un vegetal. Ells en diuen la Catalunya optimista; però, és clar, com pot sentir-se optimista un vegetal, si justament un dels trets que caracteritzen la seva naturalesa és la incapacitat de sentir?

La Catalunya vegetal, però, no és només el país preconitzat per la militarista Carme Chacón des dels plafons electorals, també és el lema del PSC-PSOE per captar catalans en estat vegetatiu. Així ho defensen catalans de vegetabilitat contrastada, com ara José Montilla, José Zaragoza, Miquel Iceta, Joan Ferran o Raimon Obiols. Obiols, concretament, ha advertit que caure en una "obsessió identitària" és contraproduent. Però, contraproduent per a qui? Per al PSC-PSOE, potser? Deu ser això, ja que tot català amb clara consciència de la seva identitat fuig del Partit Socialista com de la pesta. Raimon Obiols, en canvi, no està obsedit amb la seva identitat. No ho està perquè, com tots els seus companys de partit, ell és espanyol, i aquesta és una identitat que ningú no discuteix i que tothom reconeix. "Feu-vos espanyols i viureu feliços", ens ve a dir aquest català amb ànima de virrei mentre ens demana que siguem simpàtics amb aquells que ens volen subordinats i submisos, que siguem simpàtics amb aquells que ens volen callats i resignats, que siguem simpàtics, en definitiva, amb aquells que ens volen europeus inferiors o de segona.

I com és que la gent del Partit Socialista -que per la seva condició d’espanyols ja tenen Estat i passaport- no són feliços? Com és que aquests espanyols de la Comunitat Autònoma Catalana (CAC), que ja tenen llengua respectada i són membres de ple dret de la Unió Europea i de les Nacions Unides, no troben la tranquil·litat d’esperit? Doncs perquè la nostra existència els incomoda, i els incomoda perquè som incompatibles. La catalanitat és incompatible amb l’espanyolitat com l’aigua és incompatible amb el foc. I la raó d’aquesta incompatibilitat es troba en la naturalesa d’ambdues identitats: mentre la catalanitat no nega la identitat jurídica de l’espanyolitat, l’espanyolitat només entén la catalanitat com una extremitat. L’espanyolitat, per tant, reafirma la seva existència en la inexistència de la catalanitat. I si aquesta última, inevitablement, ha d’existir, que ho faci sense animalitat ni racionalitat. Catalunya, un vegetal.

El Singular Digital , 3/2/2009