Interessantíssim i alhora esfereïdor l'estudi que ha fet l'historiador Carles Puigferrat sobre Vicenç Coma i Cruells, membre de les Milícies Antifeixistes de Vic, àlies el Coix del carrer Gurb. Com explica Puigferrat, aquestes Milícies eren un cos armat revolucionari nascut el 1936 i dissolt arran dels Fets de Maig del 1937. Suposo que hi haurà persones que utilitzaran les atrocitats que va cometre aquest personatge per intentar desacreditar la rereguarda republicana i fer demagògia dient que la barbàrie es va practicar a tots dos bàndols, i és ben cert que hi va haver actes d'extrema crueltat per part d'uns i altres, però una cosa és el judici necessari dels fets i un altre el marc en què es van produir. I el marc, no cal dir-ho, el va crear el feixisme alçant-se en armes contra un govern democràticament constituït. Com a escriptor, però, no és aquest l'aspecte de la qüestió que més m'interessa, sinó el factor humà. És a dir, la guerra com a coartada ideològica de l'alliberament dels instints més inconfessables de l'individu, la guerra, com a marc dins el qual l'odi ètnic, l'odi religiós o l'odi ideològic no són pas la causa, són tan sols la justificació.

D'acord amb els testimonis recollits, Vicenç Coma era el carnisser assassí més famós de la plana de Vic, un personatge sinistre que organitzava la comitiva nocturna del cotxe fantasma que duia vigatans a la mort. Un enterramorts explica com el Coix, enfollit, arrencava els ulls de viu en viu a un capellà a qui tot seguit, colpejant-lo cruelment, el feia caminar per la carretera fins arribar al bell mig del Pont del Llop -entre Vic i Olost- i, amb una forta empenta, l'estimbava cap al punt més pregon de la torrentera a través de l'obertura d'una barana en forma de merlets. El carnisser de Vic, però -home molt tendre amb la seva dona-, no era diferent del carnisser de Mauthausen, Aribert Heim, el metge nazi que clavava injeccions letals al cor de les seves víctimes o les obria de dalt a baix sense anestèsia per comprovar el límit de la capacitat humana davant el dolor i després els tallava el cap i el feia servir de petjapapers. Heim, tanmateix, era un home cultivat, bon espòs i pare de família, de tracte amable i sempre somrient. Exactament igual que el carnisser austríac Franz Stangl, cap del camp de concentració de Treblinka, on, entre juliol de 1942 i març de 1943, s'hi van exterminar 870.000 persones, la majoria en cambres de gas. Stangl, però, cada dia, quan acabava la feina, tornava a casa i era un home afectuós amb la seva dona i els seus fills. L'any 1967, quan el van detenir al Brasil, va confessar que al principi es limitava a complir les ordres que rebia fins que, a poc a poc, va perdre la proporció dels seus actes. La seva dona, que no en sabia res, en ser interrogada va respondre que mai no va sospitar que el seu marit fos capaç de cometre aquelles atrocitats. Però les va cometre i va ser condemnat a cadena perpètua. Hi ha una cosa, això no obstant, que ens hauria de fer reflexionar, i és que tots aquests personatges -n'hi ha hagut milers al llarg de la història- no procedien d'un altre planeta. Eren persones d'aparença normal que van trobar en la guerra la cobertura ideològica de les seves pulsions més abjectes. Per això, cada cop que el destí permet asseure un d'aquests individus davant d'un tribunal penal internacional, el monstre retorna a la seva forma original i esdevé allò que sempre ha estat: un ésser petit, extraordinàriament petit i insignificant.

El Singular Digital , 10/2/2009