Quin camí hem de seguir per tal de fer possible un president dels Països Catalans?
El president del meu llibre és una figura imaginària, una metàfora de nosaltres mateixos. Me n'he servit per reflectir les nostres immenses contradiccions.

Quines són aquestes contradiccions?
La queixa permanent, per exemple. Una queixa covarda, feta amb la boca petita i profundament insana. Per això, a Espanya, no se'ns coneix com a reivindicadors sinó com a victimistes. En el llibre explico que una de les conclusions a què arriba un estudi fet per la Universitat Oberta de Catalunya i dirigit pel sociòleg Manuel Castells sobre la dinàmica de la societat catalana, és que som un país que es defineix evitant definir-se, situant-se sempre en valors intermedis, no acabant de prendre partit; no expressant clarament què vol ser ni quin és el seu projecte. És a dir, un país que vol i dol. Doncs bé, això és insà. Fent un paral·lelisme amb les persones, aquest tarannà es pot admetre en un adolescent, però no en una persona madura. De la mateixa manera, es pot admetre en una col·lectivitat nova però no en un poble que es vanta de tenir mil anys d'història.


No creu que tenim motius per a la queixa?
I tant! Per això és una contradicció que no siguem capaços de passar de les paraules als fets. Què hi fem els catalans, a Espanya? Què hi fem, encadenats a un Estat que ha fet de la desaparició de la nostra nació i de la nostra llengua l'objectiu de la seva vida?

Si som un país que vol i dol, no li sembla altament llunyana la reunificació dels Països Catalans?
L'articulació política dels Països Catalans és una qüestió secundària. En un fòrum d'Internet sobre el meu llibre, un espanyol deia que parlar d'un president dels Països Catalans era com plantejar un mateix president per a Espanya i Hispanoamèrica. Aquest senyor, evidentment, no havia llegit el llibre perquè jo parlo de confederació, no pas d'un Estat-nació jacobí com l'espanyol o el francès. De manera que hi podria haver tres presidents. L'aportació, tot i així, és molt interessant, perquè demostra que aquesta gent no concep cap altra forma d'articulació política i relació convivencial que la de dominador i dominat.

Per tant...
Per tant, llevat que siguem masoquistes, l'única alternativa és desempallegar-nos-en. No és una qüestió de nacionalisme sinó de sentit comú. La relació dels catalans amb Espanya és la mateixa que la de les víctimes de maltractaments amb l'agressor. "Per què no se'n separen?", ens preguntem, per què no trenquen la relació? Doncs perquè han desenvolupat sentiments de culpa, presenten un baix nivell d'afirmació i no se saben imaginar sense l'agressor al costat. No s'adonen que la claudicació és un camí de no retorn. Per això vaig fer Jo no sóc espanyol.

Núria Cadenas va dir que als Països Catalans hi ha un abans i un després del llibre Jo no sóc espanyol.
És que al posar-li aquest títol no volia fer tan sols una declaració personal de principis, volia també que tots plegats verbalitzéssim qui som per tal que ja ens fos impossible tornar enrere. Un cop proclames qui ets, estàs obligat a actuar en conseqüència. El problema és que hi ha poders molt interessats a impedir que la gent pensi. Ens volen anestesiats. Per això els meus llibres incomoden tant a algunes persones, perquè desperten la gent i li fan prendre consciència dels seus drets. Jo, per exemple, estic considerat un autor que ven tot i que hi ha mitjans de comunicació que, per defecte, no parlen mai dels meus llibres. Com s'entén això? És evident que certs poders no sintonitzen amb la realitat.

No li sembla que les darreres eleccions han obert un nou camí?
Completament. Ja res no tornarà a ser com abans. Per adversa que ens pugui semblar la realitat, cada cop som més a prop de la plena recuperació dels nostres drets nacionals. I Espanya ho sap, per això està tan nerviosa. No hi ha arma més poderosa que la fermesa.