El 23-F és una data genuïnament espanyola, tan espanyola com el 18 de juliol de 1936. Totes dues evoquen fets que mai no es podrien produir en països amb una sòlida cultura democràtica, com ara Anglaterra, el Canadà, Suècia o Catalunya. La segona data, no cal dir-ho, va tenir conseqüències molt greus, amb crims contra la humanitat que mai no han estat jutjats i que van ser liderats per individus execrables que encara avui ocupen llocs destacats de la política espanyola amb la connivència de tots els poders de l'Estat. De fet, el 23-F és fill d'aquest estat de coses. Unes coses que no es poden dir a Espanya, perquè el nacionalisme espanyol, que abasta tant la dreta com l'esquerra, va fer un pacte de silenci per conservar l'únic que veritablement els interessa en aquesta vida, la unitat d'Espanya, i que tampoc no es poden dir a Catalunya, perquè ha esdevingut un país covard i presoner d'una classe política i d'uns mitjans de comunicació tan espanyolitzats com pusil·lànimes. Franco fa més de trenta anys que és mort, però hi ha coses que només han canviat en aparença. N'hi ha prou de parar atenció en les pàgines dels nostres diaris i en els programes i en els serveis informatius de les nostres emissores per copsar el caràcter hispanocèntric del pensament políticament correcte que transmeten.

Amb tot, encara avui, Catalunya és Catalunya i Espanya és Espanya; encara avui, per dir-ho en paraules de Harold Bloom, "catalans i espanyols són dues civilitzacions diferents". Per això, com dic, el 23-F és una data genuïnament espanyola, perquè els fets del 1981 que evoca, amb l'intent de cop d'Estat i els punts foscos mai no aclarits vinculats al Borbó, només es podien produir a Espanya, mai a Catalunya. Mentre Catalunya -que estima el diàleg i el pacte- fa de la paraula el valor més preuat de la seva identitat, Espanya exigeix sotmetiment a la seva voluntat. La naturalesa espanyola -només cal mirar-ne la història- va plena d'episodis com el del 23-F, perquè es tracta d'una naturalesa amb un enorme complex d'inferioritat que, per tal de reafirmar-se, necessita basar les relacions en paràmetres de dominador i de dominat. Ho va fer anys enrere amb les seves excolònies d'ultramar i ho fa avui amb Catalunya, el País Basc i Galícia. La prohibició de diaris, la il·legalització de partits i l'anul·lació de llistes electorals desafectes a Espanya, així com la criminalització del diàleg i de referèndums, són una clara expressió d'aquest tarannà. No és estrany que cada cop que veig les esperpèntiques imatges del 23-F, no pugui evitar sentir-me profundament orgullós de ser català. Hi ha barbaritats que a Catalunya són impossibles, i això és un plaer. Un plaer d'una altra civilització.

e-notícies , 22/2/2009