No fa gaire, en unes declaracions al diari Avui relatives a la iniciativa Deu Mil a Brussel·les per l'Autodeterminació, la delegada del govern de la Generalitat davant la Unió Europea, Anna Terrón, deia: "No sé què vénen a reivindicar, si és la presència de Catalunya i del català crec que això ja està perfectament reconegut en l'àmbit europeu. [...] No podem venir a Brussel·les i dir que l'únic que ens importa d'Europa és que ens deixin parlar català. [...] Seria molt trist que Catalunya es convertís en el típic cas particular empipador a Brussel·les". Per a la senyora Terrón, com per al conjunt del seu partit, el PSC-PSOE, Catalunya no hi ha d'anar a fer res a Brussel·les. A Brussel·les, és clar, ja la tenim a ella, funcionària d'espanyolitat contrastada, al servei dels interessos de l'executiva del PSOE. La senyora Terrón, coneguda entre els seus col·legues europeus com l'espanyola de Barcelona, és al·lèrgica a la reivindicació dels drets nacionals de Catalunya, ja que, segons opina, el nostre país no té res a reivindicar que no sigui dintre de la més genuïna espanyolitat. I menys encara el dret a l'autodeterminació. I com que ella ja en té, d'Estat, perquè fa molts anys que va abraçar la fe espanyola, no suporta la idea d'haver de canviar de nacionalitat.

A Brussel·les, tanmateix, s'hi pot anar per moltes raons. Una d'elles, per exemple, a defensar-hi la llengua. Recordem que la llengua maltesa, amb una població similar a la d'Hospitalet de Llobregat, gaudeix d'uns drets lingüístics molt superiors als de la llengua catalana. El català, a Brussel·les, està conceptuat com a llengua inferior -llengua regional, en diuen-, que és l'equivalent a la fossa comuna en els cementiris. Aquesta categoria, però, és Espanya, no pas Europa, qui l'adjudica. De manera que si el català no és avui llengua oficial a la Unió Europea és senzillament perquè Espanya no ho vol. Com tampoc no ho vol França, en el cas de la Catalunya del Nord. I això, que ha estat així en els governs de Felipe González i de José Maria Aznar, es manté inalterable amb Rodríguez Zapatero. Menteix, per tant, la senyora Terrón, quan carrega els neulers de la situació a Alejo Vidal-Quadras, ja que n'hi hauria prou que el govern espanyol canviés l'estatus jurídic de la llengua catalana perquè el personatge esmentat no pogués fer absolutament res. Però, és clar, com ha de demanar Espanya l'oficialitat del català al Parlament europeu si prohibeix el seu ús al Senat i al Parlament espanyols?

Per tot això, i perquè ja s'ha vist que les manifestacions a Barcelona, en ser considerades afer intern d'un Estat, no tenen cap ressò internacional, s'imposa que Catalunya faci sentir la seva veu a la capital de la Unió Europea. No cal dir que TV3, l'emissora que pràcticament ha silenciat les dues manifestacions que s'han fet fins ara pel dret de decidir, s'ha negat a parlar de Deu Mil a Brussel·les abans del 7 de març. "No us farem propaganda", ha estat la resposta que ha rebut la Plataforma. Cosa curiosa, atès que ara fa quatre anys aquesta emissora no va tenir tants escrúpols a l'hora de publicitar els catalanofòbics Ciudadanos abans que es presentessin a unes eleccions. Només cal recordar les invitacions que els seus membres van rebre de diversos programes, entre els quals La nit al dia, de Mònica Terribas (7 de juny del 2005), actual directora de TV3. De fet, es pot ben dir que Ciudadanos mai no hauria arribat al Parlament de Catalunya sense la promoció inestimable de TV3. Però ja sabem que un manifest signat per quinze ultranacionalistes espanyols -quinze- mereix molt més ressò que deu mil catalans manifestant-se a Brussel·les. Per sort, i a desgrat de certs programes de TV3, la iniciativa serà un èxit. El recorregut, que té tres quilòmetres de llarg, ja està fixat, i el lema de la manifestació serà clar i català: "We want a Catalan State".

e-notícies , 26/2/2009