Exquisit en tots els sentits l'acte de lliurament dels Premis Ciutat de Sant Cugat que el passat diumenge es va celebrar al Teatre-Auditori. I no només perquè els sis premis atorgats van ser totalment merescuts, sinó perquè la qualitat de l'organització i el desenvolupament de la festa, amb un protagonisme absolut del món del circ, ens va oferir un espectacle molt divertit. Ho demostra el fet que, fins al final, ningú no es va adonar que havien transcorregut gairebé tres hores. Aquests premis, que són hereus dels que va crear Ramon Grau fa més d'un quart de segle amb el nom de Santcugatencs de l'Any, tenen un gran valor perquè són elements de cohesió ciutadana. Creen sentiment de pertinença a una ciutat i fan que la gent la senti seva; i això és molt important, sobretot per a una ciutat com Sant Cugat que creix espectacularment com no ho fa cap altra a Catalunya. Crec que podem estar contents de la manera com s'ha produït aquest creixement. La prova és que per a la majoria de santcugatencs, aquesta ciutat continua essent un poble. Hem arribat als 80.000 habitants i, tanmateix, continuem veient Sant Cugat com una vila. A mi em sembla meravellós, això, perquè significa que la incorporació constant de gent nova no ha despersonalitzat l'entorn ni ha malmès la nostra identificació amb la ciutat. No tothom s'expressa així, és clar. Hi ha conciutadans que s'ofenen quan algú usa el terme poble per referir-se a Sant Cugat. Jo no. A mi m'agrada, fins al punt que tinc tendència a usar-lo sovint. M'agrada dir "aquest poble". Fa que em senti fill adoptat d'una ciutat de distàncies assequibles i de valors humans que estimo i que es fonamenten en el plaer de saber que, sigui quin sigui el camí que hi faci, tindré la sort de trobar-me la llum d'un somriure i d'una salutació que em són familiars.