Hi ha dues raons per les quals Daniel Sánchez Llibre no replicarà les declaracions que va fer Joan Laporta a una emissora de ràdio en el sentit que l'Espanyol alimenta la imatge d'etern agreujat pel Barça a fi de satisfer l'antibarcelonisme visceral de la seva afecció. Una, perquè l'Espanyol va guanyar el partit contra el Barça i això, ja se sap, apaivaga els ànims; i l'altra, perquè Laporta no va dir res que no fos veritat. Laporta va dir: "Es fan els ofesos aguantant una mentida [el cas Saviola] per vendre antibarcelonisme. [...] Ell [Sánchez Llibre] m'ha dit més d'un cop que ja li va bé aquesta situació, per tenir contenta la parròquia perica". Doncs sí, l'Espanyol funciona així. Té aires de grandesa i encaixa molt malament la seva petitesa, i això li fa desitjar jugadors que no pot pagar. Volia en Saviola, sí, però gairebé de franc, i com que el Barça no s'hi va avenir, l'Espanyol va decidir rendibilitzar la seva frustració acusant l'entitat blaugrana de voler-lo perjudicar. Però era mentida, és clar. Era mentida perquè no hi ha cap animadversió del barcelonisme cap a l'Espanyol, només indiferència. Tots dos juguen a la mateixa lliga, és cert, però el Barça ho fa en paral·lel a la Lliga de Campions i l'Espanyol es mou gairebé sempre de la meitat de la classificació en avall i, tot sovint, com ara mateix, lluita per no baixar a Segona Divisió. Jo, personalment, no he sentit mai cap odi per l'Espanyol. Simplement tant me fa que jugui a futbol com que jugui a petanca. Ho sento, però no puc dedicar més atenció a un club que només és capaç de guanyar un cop cada 27 anys al Camp Nou.

L'arrel dels problemes de l'Espanyol són d'identitat, una identitat que el condemna de per vida a ser una raresa del futbol català. La mateixa raresa que suposaria fundar a Dublín un club que es digués Reial Club Esportiu Anglès o a Madrid un que es digués F.C. Català i que, a sobre, es preguntés com és que no en creix el sentiment entre els dublinesos o entre els madrilenys -i per extensió entre els irlandesos o entre els espanyols- malgrat el pas dels anys. No entendre'n la raó és viure fora de la realitat i veure's abocat no sols a la frustració permanent sinó també a un ressentiment insà. L'Espanyol no vol ser el Barça, és clar que no, però vol tot allò que fa gran al Barça. Per això exigeix la mateixa presència mediàtica que l'entitat blaugrana sense adonar-se que si els mitjans de comunicació catalans dediquen la major part del seu espai esportiu al Barça no és per fer la guitza a l'Espanyol, sinó perquè el que fa o deixa de fer aquest club interessa només a una petitíssima minoria mentre que el que fa o deixa de fer el Barça interessa a gairebé tot el país. O no és cert que la presidència del F.C. Barcelona té tanta o més projecció internacional que la presidència de la Generalitat i que l'odi de certs poders fàctics a Joan Laporta ve d'aquí, de l'al·lèrgia que senten per la catalanitat desacomplexada de la junta que ell dirigeix? El drama de l'Espanyol, per tant, rau en el fet de no assumir la greu contradicció entre allò que diu que és, allò que voldria ser i el nom que es dóna a si mateix. No dubto que hi pot haver independentistes entre els seus seguidors, però estaria bé que aquests reflexionessin sobre aquesta contradictio in terminis: ser independentista català i dir-se espanyolista, ni que sigui esportivament.

Una de les línies argumentals de l'autodefensa de l'Espanyol ha estat sempre apel·lar a l'origen català de molts dels seus jugadors en contraposició al Barça, més ple de forans, però això és d'una pobresa extrema per tres raons: la primera, perquè denota un etnicisme altament perillós; la segona, perquè si l'Espanyol no té cracs internacionals no és pas per catalanitat, sinó perquè no els pot pagar; i tercera, perquè la catalanitat es demostra amb coses que no tenen res a veure amb l'origen dels jugadors. On és la catalanitat de la selecció espanyola, per més que hi juguin tres o quatre catalans? Quan l'Espanyol es queixa del seu poc arrelament en la societat catalana en contraposició a la simpatia que desperten clubs com el Nàstic, el Girona o el Sabadell hauria d'estudiar-ne la ubicació. El Nàstic de Tarragona no aspira a fer arrels a Girona, el Girona no aspira a fer-les a Sabadell i el Sabadell tampoc no ho pretén a Terrassa. I si l'Espanyol vol fer-les a Catalunya haurà de reconsiderar el seu nom i també la seva història, tant la de les seves complicitats amb el Reial Madrid com la de la simbologia espanyolista amb què s'identifica un sector de la seva afecció. La resta és enveja, pura i malaltissa enveja.

e-notícies , 1/3/2009