Les declaracions del jugador francès del FC Barcelona, Thierry Henry, a La Vanguardia, el passat 27 de febrer, han aixecat molta polseguera i encara n'aixecaran més. Quan el periodista li pregunta si li ha estat difícil adaptar-se a Catalunya, Thierry Henry respon: "Jo penso això: Catalunya no és Espanya, és una altra cosa, i això cal sentir-ho". No és el primer jugador estranger del Barça que parla en aquests termes. Ho han fet molts d'altres abans que ell, i també diferents entrenadors. Fins i tot, no fa gaire, el seu president, Joan Laporta, ho va expressar amb desacomplexada claredat: "Catalunya és un país entre Espanya i França". Això, però, no evitarà que en els partits de lliga que encara resten per jugar fora de casa, llevat dels del País Basc, Henry s'hagi de sentir de tot, començant pel nom del porc. Seran els mateixos insults que ja va sentir Oleguer Presas per haver escrit un article denunciant la baixa cultura democràtica d'un Estat que castiga amb dotze anys de presó l'exercici del dret d'opinió. El mateix Estat, en definitiva, que ha estat reprovat per les Nacions Unides per impedir el dret a la participació política de persones lliures pel sol fet de defensar idees discrepants.

És cert que algú, cercant coherència, podria preguntar a Thierry Henry què en pensa de la Catalunya del Nord, actualment sota domini francès i amb la llengua catalana greument amenaçada. Però una cosa no treu l'altra, perquè, tot i que la pregunta seria pertinent, la resposta, encara que no fos concordant, no canviaria res per dues raons: la primera, perquè contradiccions en té tothom. O no és cert que Espanya, per exemple, reivindica Gibraltar mentre es nega a retornar Ceuta i Melilla? I la segona, perquè, en cas d'incoherència, l'opinió d'Henry, a més de merèixer respecte, expressa una evidència històrica: Catalunya no ha estat mai Espanya. És d'Espanya, sí, com una possessió, però no pas com a part de la seva naturalesa. De fet, si Catalunya fos Espanya, la llengua catalana no existiria i no hauria calgut que ens fos imposada l'espanyola. Però som nacions diferents, per això la configuració del nostre pensament és diferent i l'expressem en una llengua diferent.

Queda, com deia al començament, la reacció que aquestes paraules provocaran als estadis espanyols cada cop que Thierry Henry toqui la pilota. Però, tot i que l'insult sempre és desagradable, serviran per refermar encara més les conviccions del jugador. Els insults, per tant, lluny de tenir un efecte intimidador, seran un estímul. Referint-se a aquesta catalanofòbia i a l'efecte que produeix en els jugadors, Enric Masip, secretari tècnic de la secció d'handbol del FC Barcelona, em deia: "Com més forta és la cridòria anticatalana, més estimulat et sents i més gaudeixes cada cop que fas un gol. Després, quan el partit s'acaba i has guanyat, mires el marcador i penses: això és el Barça, això és Catalunya".

Moltes gràcies, Thierry Henry.

e-notícies , 4/3/2009