Grotesques, realment grotesques, les declaracions de José Zaragoza, secretari d'organització del PSC-PSOE, després de les eleccions al País Basc. Zaragoza ha dit: "Espanyolitzar la política catalana, com sempre vol fer CiU, és un error, com ara s'ha vist a Euskadi". Sembla l'estirabot del cínic, oi? Ho és, perquè, ves per on, d'ençà de la mort de Franco, Catalunya mai no havia estat tan espanyolitzada com ara que governa el partit del senyor Zaragoza. Hi va haver un execrable pacte de CiU amb el PP, certament. Un pacte que la federació ha pagat molt car i que molts dels seus votants -aquells que, per coherència, volien un pacte amb ERC- no li han perdonat. Però, fins i tot en aquelles circumstàncies, Catalunya continuava essent Catalunya i no pas la vulgar, perplexa i espanyolitzada Comunitat Autònoma (CAC) en què ara s'ha convertit. La famosa foto de Rodríguez Zapatero al balcó de la Generalitat va ser molt més que una premonició. I no tan sols perquè les premonicions, com a intangibles que són, no acostumen a deixar-se fotografiar, sinó perquè era l'avançada de l'anomenada pluja fina que ha vingut després i que, fent honor al seu nom, està desnacionalitzant el país sense que aquest se n'adoni.

Per això, a més de grotesc, és d'un cinisme galdós que el PSC-PSOE, principal artífex d'aquesta degradació de Catalunya -mancada fins i tot de la dignitat necessària per revoltar-se davant les mentides, les burles i les humiliacions del govern espanyol-, ara gosi dir que és l'oposició qui espanyolitza el país. El parany, és clar, rau en el fet de fer-nos creure que el pacte de CiU amb el Partit Popular va ser un acte d'espanyolitat mentre que el pacte d'Esquerra Republicana amb el Partit Socialista ha estat un acte de catalanitat. Sembla un acudit, oi? Doncs és un acudit, perquè en parlar del Partit Popular i del Partit Socialista estem parlant de dos partits nacionalistes espanyols radicals que no tenen cap ideal més elevat a la vida que la unitat d'Espanya. És d'acord amb aquest ideal que, com el govern d'una vulgar república bananera, han traït els principis més bàsics de la democràcia, falsejant les eleccions basques per tal de fer-se amb el poder, i és també d'acord amb aquest ideal que volen acabar la feina convertint Catalunya en la perifèria de Madrid. Per això cada cop es fa més difícil distingir on acaba el cinisme i comença la befa o a l'inrevés. I no tan sols en el cas de José Zaragoza, que és el cínic oficial per excel·lència, també en el de Joan Puigcercós quan gosa dir que "l'absència de l'esquerra abertzale ha adulterat els resultats a Euskadi". Ah, sí? Ens ho diu o ens ho explica, això? Perquè si el senyor Puigcercós creu veritablement el que diu, què hi fa el seu partit mantenint en el govern els autors d'aquest frau electoral? On queda l'ètica política d'algú que acusa un partit de manipular les eleccions i que alhora no té escrúpols de tenir-lo com a soci a fi de mantenir-se en el poder? Humiliar un país per satisfer una carrera personal és un preu que Catalunya, quan arribi l'hora de les urnes, no pagarà.

El Singular Digital , 10/3/2009