Comencem amb una pregunta clau. En un paràgraf, El Cas Carod diu: "Sí que voldria remarcar, per evitar suspicàcies, que no sóc militant d'Esquerra Republicana. Sóc militant, això sí, dels drets nacionals dels Països Catalans". Fem-ne una pregunta: si vostè se sent militant dels drets nacionals dels Països Catalans, creu, independentment de la seva opinió concreta, que tots els militants dels Països Catalans s'haurien de vertebrar a favor d'ERC sota alguna necessitat? Té algun sentit, essent militant de CiU, vertebrar-se pels drets de Catalunya? És ERC l'únic eix polític (vull dir "l'únic eix polític", no ni de lluny "l'únic eix") que lluita per la independència o a través del qual té sentit parlar d'independentisme? O és que encara estem bé essent nacionalistes o, ja posats, regionalistes?
Esquerra Republicana és l'únic partit independentista del ventall parlamentari. No hi ha cap altre partit, cap, que reivindiqui la independència de Catalunya. Per tant, qualsevol català que vulgui per al seu país els mateixos drets de què gaudeixen Dinamarca, Malta o Portugal no té cap altra opció de vot. No dic que això sigui bo, em sembla nefast, però és la realitat. Vull dir que si fóssim un país normal, tots els partits polítics catalans sense excepció haurien de voler la independència de Catalunya. Doncs no, llevat d'ERC, no hi ha cap més partit que vulgui això. I és que la nostra dignitat està sota mínims. El servilisme de CiU al PP i al conjunt d'Espanya és un dels episodis més patètics de la nostra història. En el llibre recullo la declaració d'espanyolitat de Jordi Pujol al programa "Informe semanal" de TVE. Va dir: "Els catalans també som espanyols." Això explica perquè es va sentir tan feliç el dia que el diari franquista ABC el va nomenar "Español del año". Jordi Pujol és una de les l'estafes més grans que ha sofert país. Pel que fa a Artur Mas, ja ha reiterat que no vol la independència de Catalunya. Que, malgrat tot, continui dient-se nacionalista demostra el seu cinisme.


L'Auca del Tripartit 2, feta per contrarrestar l'Auca del Tripartit de CiU, diu els següents versos sobre el cas Carod...

El Carod pren una decisió difícil,
amb ETA pensem, raonem, parlem,
tots els partits se'ns cauen a sobre,
però cinquens en les espanyoles quedem.

Amb ETA contra Espanya,
necessitàvem una Catalunya forta i activa;
amb aquesta falta de diàleg i de decisió,
el país només mostra que fa ben bé figa!
CiU contra ERC en el debat mortal!
Aquesta política, a Catalunya, no és la que cal!

...afirma vostè que aquests versos són objectivament certs?
El resultat de les darreres eleccions espanyoles situa ERC com a quarta força del Congrés, no pas la cinquena. [Nota: sobre el tant per cent de votants, ERC va quedar cinquena, si bé, com diu Víctor Alexandre, si bé sobre el total d'escons ERC va quedar, efectivament, quarta.]. La lògica ens diu que ERC i CiU haurien d'anar unides i fer un front comú, però és un desig infantil tenint en compte que CiU ja ha demostrat durant els seus darrers vuit anys de govern que té moltes més coses en comú amb el PP que no pas amb ERC.

Des de la publicació de l'anunci a l'ABC (26 de gener) fins al cessament d'Alfredo Urdaci (15 de març) gairebé cada dia hi va haver fets remarcables. El cas Carod en dedica un dels capítols principals. Destaqui'm tres dies, (amb una breu explicació dels fets) de coses que cregui importants destacar. Tres dies que tinguin informació que la gent hauria de conèixer. A lliure elecció.
Una data clau és la nit del 26 al 27 de gener, quan es produeixen unes terribles tensions entre el PP i el PSOE, entre el PSOE i el PSC i entre el PSC i ERC. El govern de Catalunya penja d'un fil. Els populars i socialistes espanyols veuen la manera d'acabar amb el Tripartit i amb ERC i els socialistes catalans veuen l'oportunitat de destruir ERC i acabar amb Carod.

El 30 de gener passarà a la història com la ignomínia televisada més escandalosa de la història de Catalunya. Duran i Lleida i Josep Piqué, dos catalans, intentant devorar a queixalades un altre català. Amb persones com ells, cap poble no seria lliure. Les seves ambicions personals i de partit van quedar ben paleses. Volien denigrar una persona i un partit davant de tothom, justament la persona i el partit que posa en evidència el seu botiflerisme. Em van repugnar aleshores i em continuen repugnant ara.

El tercer punt no el centraria en una data sinó en el conjunt dels 50 dies que dura el cas Carod. Quan hi penso sento vergonya aliena del meu propi país, en veure fins a quin punt és immensa l'espanyolització que pateix. No hi va haver ningú que fos capaç de comportar-se com una nació i mostrar-se impermeable als atacs de Madrid. En lloc de respondre que no tan sols hem parlat amb ETA sinó que hi tornarem a parlar quan ens vingui de gust, tant si a Espanya li agrada com si no, vam tremolar i ens vam flagelar per haver aconseguit que una organització armada deixés de matar al nostre país. Patètic.

Vostè assegura que "segons el codi deontològic" hi va haver delictes (o fets tipificables com a tals) per informació manipulada, delictes que després, en alguns casos, no han quedat penalitzats. Comentin-me algun detall.
Les injúries contra persones i entitats catalanes per part del diari ABC van ser escandaloses. No tan sols Carod-Rovira, Esquerra Republicana i els votants van ser qualificats d'assassins, també van ser criminalitzats el Centre Unesco de Catalunya, el CIEMEN, el setmanari El Temps i, entre d'altres, la Universitat Catalana d'Estiu. El projecte posterior era la il·legalització d'Esquerra Republicana.

Quan Al-Qaida, satisfeta perquè Zapatero tregués les tropes espanyoles d'Iraq, va fer una treva segons la qual estava permès matar a tot arreu excepte a Espanya, el govern espanyol no va ni preocupar-se per difondre-ho (els seus motius tindrien). Resulta que si Al-Qaida matava francesos o americans, tant era. Ara, quan asseguren que la treva d'ETA només a Catalunya, "gràcies a Carod", és una humiliació "perquè els espanyols també som persones", es contradiuen. No creu que hauria de semblar, per a qualsevol persona amb opinió clara, un intent de poder demostrar que Catalunya és Espanya, que no ens podem mostrar a nosaltres mateixos amb orgull, més que una preocupació real per les víctimes mortals?
El cinisme espanyol és il·limitat. No són les vides humanes el que de debò els preocupa, sinó que Catalunya pugui ser vista internacionalment com una nació. La treva d'ETA sigularitzava un territori que Espanya considera una propietat seva i això era més del que el nacionalisme espanyol pot suportar. L'arrel de l'escàndol de Fresno és la mateixa. No hi ha res que els tregui més de polleguera que el reconeixement nacional de Catalunya a l'exterior.

Ara, el govern anterior i actual es renta les mans tant com pot amb l'assumpte de l'11-M, i actua com si el cas Carod fos un malson irreal, o bé un fet que ni tant sols va existir. És més, hi havia indicis seriosos de l'atemptat fatídic de Madrid, per exemple avisos d'Al-Qaida, sens dubte coneguts per la policia espanyola, i el govern espanyol es pot dir sense pels en la llengua que va estar molt desprevingut en l'assumpte; l'11-M va ser un desastre que va succeir sense impediments: els terroristes mataren 200 persones sense que ningú estigués assabentat per impedir-ho. Sense comentar les frasetes d'Aznar que va deixar anar al tema ("los muertos no me importan nada"), d'entre tot aquest desgavell, fins a quin punt ens hem de creure que el govern destina diners, efectius humans i esforços a impedir el terrorisme, ni abans ni ara? No serà que tot fot tuf a electoralisme, i que si no resulta que dintre de poc hi ha eleccions aleshores el tema del terrorisme jo no té tanta importància?
El tema de la violència no els amoïna gens. Saben que no té cap mena de prestigi i tenen la guerra guanyada. El que els angoixa de debò és la democràcia, la possibilitat que l'independentisme aconsegueixi a Catalunya i al País Basc prou escons per governar, celebrar un referèndum sota els auspicis de les Nacions Unides i proclamar la independència.

Seria certa aquesta frase: "Tots els polítics d'Espanya, sense excepció, inclosos CiU i ICV, exclosos només alguns polítics del País Basc i els militants d'ERC, tots els polítics digueren de Carod tot allò que volgueren, tractaren d'humiliar-lo i d'escarnir-lo, n'aconseguiren la dimissió com a conseller en cap i atacaren sense pietat el Tripartit. Només els fets de l'11-M desviaren l'atenció i impediren un gairebé cantat èxit del PP a les espanyoles". Considera certa punt per punt aquesta frase?
No sé qui és l'autor d'aquestes paraules, però les subscric al cent per cent.

No obstant, a les espanyoles, Carod i ERC obtenen 652.196 vots (457.481 més que les espanyoles de fa 4 anys), triplicant el nombre de vots de les del 2000 i quedant 4t partit en escons i 5è en vots. Com s'explica que tanta gent, davant d'aquest linxament a Carod votés ERC i arribés a ser una força d'un cert pes en el govern d'Espanya? Fem una mica de filosofia: quin contraargument degué ser el dels votants, que no acceptaren la opinió de la política espanyola i catalana del "terrorisme republicà"? No mostra aquest canvi de vots de les espanyoles, més enllà dels mitjans de comunicació i dels poders fàctics, que hi ha un poble que desitja lluitar pels seus interessos?
La consciència nacional de la societat civil catalana és molt superior a la de la seva classe política. Salvant alguna excepció que justifica la regla, tenim uns polítics mediocres, covards, mancats de personalitat i emocionalment dependents d'Espanya. No tenen cap projecte nacional, el seu únic projecte és de caire personal i a ell dediquen tots els seus esforços. Si haguessin tingut un mínim de dignitat, no haurien linxat un català que va fer el que ells mai no han estat capaços de fer: evitar que matin catalans. Però això no es pot esperar mai res d'aquells que només es preocupen de si mateixos.

Vostè diu: "No és que la trobada no s'hagués de realitzar". Bé. Imaginem-nos això. Carod està a punt de fer la trobada, i li demana a vostè si l'ha de fer. I s'adona que la trobada hauria passat tal i com va passar, i que els fets haurien hagut de ser els mateixos, entre bons i dolents. Vostè troba, realment, si els fets haguessin estat també els mateixos, que va ser una bona idea, o bé una obligació necessària, que Carod fes la trobada amb ETA en aquell precís moment? Pensi que això va provocar una dimissió de Carod com a conseller en cap... En una paraula: hauríem de repetir els fets tal i com van passar?
Aquesta mena d'elucubracions no tenen cap sentit llevat que se sigui endeví. El passat no pot convertir-se en futur i el futur no és res fins que es converteix en present. L'acció de Carod és correcta perquè aconsegueix que una organització armada que matava a Catalunya deixi de fer-ho, i això a qualsevol país amb un mínim de dignitat –no en un país espanyolitzat i esporuguit com Catalunya- seria una fantàstica victòria política. Una altra cosa són les conseqüències que aquesta acció ha tingut, però això ja no és culpa de Carod sinó del fariseisme de la resta de polítics del seu país. No obstant això, salvar una vida humana és més important que el farcell d'ambicions de tota aquesta gent.

Malgrat el cas Carod, i malgrat l'oposició socialista i convergent, vostè, fent d'endeví, creu que és possible que el 2007 o 2011 tinguem Carod o bé un president d'ERC a la presidència de Catalunya?
Sí, és perfectament factible. Només cal mirar com creix la consciència nacional entre els joves, especialment entre els que encara no tenen edat de votar. Cap partit aconsegueix aplegar tanta gent jove com ho fa ERC, i això vol dir alguna cosa. Els joves catalans, molt més desacomplexats que els seus progenitors, no estan disposats a ser una autonomia d'Espanya o un raquític "fet diferencial". Saben que Catalunya és una nació i volen per a ella i per als seus ciutadans el mateix grau de sobirania i la mateixa projecció internacional que Suècia, Dinamarca o Portugal. A la vida, però, tot té un procés i dependrà de nosaltres que el culminem més d'hora o més tard. Una cosa et dic, i és que quan arribi el moment sortiran independentistes de sota les pedres. Aleshores ens preguntarem: "I on era, abans, tota aquesta gent?".

Actualment ETA, en les seves accions terroristes, ja no provoca més víctimes mortals. Ara ja no és tant fàcil, per al PP i per al PSOE, de viure a costa d'estar sistemàticament en contra d'ETA. Si ETA deixés definitivament les armes, no seria això la fi del "regal" que suposa per al pensament popular i socialista l'existència del terrorisme mortal d'ETA? No n'hauríem de pressuposar un descens del nombre de votants d'ambdós partits? Dic a Catalunya, al País Basc i a Espanya.
Quan vaig presentar el llibre Jo no sóc espanyol a Madrid, en una sala plena a vessar, els vaig dir que "si ETA no existís el nacionalisme espanyol l'hauria d'inventar". Es van aixecar indignats, vermells d'ira, i em van dir de tot, des de "cretino" o "sinvergüenza" fins a "imbécil" o "terrorista". Tenint en compte que jo no vaig parlar d'"Espanya" sinó de "nacionalisme espanyol", que és molt diferent, van deixar ben clar fins a quin punt, tant si voten PP com si voten PSOE, són nacionalistes espanyols. Per altra banda, els fets de l'11-M ja han demostrat fins a quin punt el nacionalisme espanyol necessita ETA.

A banda de partits polítics, tant escriptors com Sabater o diaris com La Vanguardia han trobat una part considerable del seu "aliment" en ser "anti-ETA". Què n'hem de fer, d'un espanyolisme ranci un dels eixos del qual és exercir un control policial pressumptament protector del terrorisme? Què n'hem de fer, d'aquesta Espanya eterna que, em sembla veure a mi, s'està quedant bastant desinflada? (La derrota electoral d'Aznar es podria prendre com un dels exemples del principi de la fi d'aquesta Espanya eterna que tant ha costat a catalans i bascos).
L'Espanya eterna, precisament perquè és eterna, difícilment canviarà. És il·lús pensar que es produirà una evolució, perquè per fer-la caldria que Espanya deixés de ser Espanya i aleshores estaríem parlant d'un altre país. A veure si els catalans ens ho fiquem al cap: Espanya no vol deixar de ser qui és. Els espanyols no volen deixar de ser com són ni renunciar als privilegis que el fruit d'unes victòries armades, que avui dia trobaríem esfereïdores si les veiéssim per televisió, els han atorgat. La gran fal·làcia de la democràcia espanyola és fer-nos creure que s'ha produït una evolució en els seus paràmetres. No hi ha hagut ni un bri d'evolució, només hi ha hagut contemporització. Han utilitzat la democràcia per assolir els mateixos objectius que en èpoques anteriors. L'objectiu és l'extinció dels Països Catalans com a realitat nacional i la seva espanyolització absoluta.

Lluís Maria Xirinacs, l'ex-senador independent, es negà a assistir a l'Audiència Nacional espanyola, estant-ne acusat d'un delicte d'enaltiment del terrorisme. Xirinacs va dir que només aniria a Madrid portat per la força i que declararia en català. Als seus 71 anys és condemnat a 2 anys de presó (que queden sense efecte) i a 4 d'inhabilitació absoluta. ¿Què ens en comenta, vostè, d'un govern i d'una policia que tanquen diaris (Egunkària) o que condemnen gent d'edat avançada (com Xirinacs), o que quasi ho fa amb nens (com l'Èric Bertran), per posar només tres exemples? No podrien ells acabar tancant a la presó a qualsevol persona utilitzant l'etern pretext d'"apologia del terrorisme"? Qui se'n pot escapar, de ser acusat de ser enemic de l'estat, d'apologeta del terrorisme o, ja posats, d'alterador de l'ordre públic? Què me'n diria?
La resposta enllaça amb l'anterior: Franco no va morir el 20 de novembre de 1975. Franco és viu i viu entre nosaltres. El racisme espanyol contra Catalunya és tan ferotge com pugui ser-ho el que moltes persones senten pels jueus, els negres o els indis. Avui dia no se'ns pot exterminar físicament, però hi ha maneres molt més intel·ligents de fer-ho. L'odi és un tret de la condició humana, i els espanyols no se saben imaginar sense una Catalunya subordinada als seus interessos nacionals.

Parlem de psicologia. Tal i com es pot veure una mica en Espanya però molt especialment en països del Tercer Món (i també en centenars d'exemples històrics del passat), quan la gent (parlo en genèric, no en absolut) es sent atemorida pel terrorisme i per la fam o altres desastres naturals, aleshores la incultura, el pensament de dretes i la religió augmenten espectacularment. Només cal veure la història de les doctrines de Plató i de Crist com per veure que l'activisme polític, social i fins intelectual no encaixen molt, per si mateixos, en les doctrines d'ultradreta. No penso que hi hagi cap dubte que, si persisteixen a no aplicar-se les ideologies necessàries, el pensament d'esquerres no triomfa. Què podem fer per impedir que ressorgeixi un pensament racista d'ultradreta? Quina ideologia (no quina ideologia en concret sinó quina ideologia en general) hem d'adoptar? O hem de pensar que la ideologia, la filosofia i les doctrines no han de barrejar-se gens en les accions de militància política? (Home, respecte a aquesta última pregunta, jo penso que no ens convé preparar militants "preprogramats" sinó al contrari, persones de llibertat i de coneixement amb una causa). Resumint: ens convé preparar els catalanistes sota una òptica ideològica o bé adherir-nos a postures llibertàries i no-ideològiques? Què seria més apropiat per al catalanisme i l'independentisme, en qüestió d'ideologies?
El que hem de fer és oblidar-nos d'Espanya. Ens passem el dia especulant sobre el passat, el present i el futur d'Espanya i dels espanyols. Això, a banda que demostra l'enorme dependència psicològica que tenim del país veí, és molt malaltís. Les persones i els pobles comencen a viure quan deixen de permetre que un altre decideixi per ells. A mi no m'interessa la ultradreta espanyola, a mi m'interessen els drets nacionals del meu país. I aquests drets vull que siguin reconeguts ara, no dintre de dos mil anys. Quina és la diferència entre la dreta i la ultradreta espanyoles, si totes dues voten el mateix partit?

Les victòries electorals d'ERC a les catalanes i a les espanyoles, que ens ha permès tenir un cert pes en ambdós governs, han comportat (o bé han succeït simultàniament amb) un augment de la militància jove independentista? Què en pensa?
Estic convençut que el Partit Popular ha despertat la consciència de molta gent. És lògic, com més opressiva és una situació més probable és que els qui s'hi troben implicats vulguin capgirar-la. El perill del canvi que s'ha produït és que, per contrast, la gent no s'adoni que Zapatero és un llop amb pell de xai.

Quin pensa que fou el vertader motiu de la derrota electoral del PP? Què escampà la informació de la responsabilitat d'Al-Qaida? Les tecnologies com Internet i el telèfon mòbil? O bé els mitjans de comunicació, com la cadena SER, que, no obstant el PP, informaren que fou Al-Qaida? I també, l'allau de gent que deixà de votar el PP per l'assumpte d'Atocha, no vol dir que hi havia un bon feix de gent escèptica i no massa decidida per la qual el desastre d'Atocha fou la gota que desbordà un vas ja bastant ple? Faltava només una empenteta per fer acabar la paciència i fer perdre a l'Aznar?
Si no arriba a ser pels atemptats de l'11-M -i ja és trist que hagi de morir gent perquè es produeixi un fet saludable- avui hi hauria un govern del PP amb majoria absoluta a Espanya. Malgrat tot, van aconseguir 7 milions de vots. S'ha produït una millora en les formes, però no ens enganyem: Zapatero o Bono no són menys nacionalistes que Aznar o Acebes. La diferència està en el somriure, no en els objectius.

Vostè defineix el cas Carod com "el linxament polític d'una nació". Suposo que és conscient que, per molts, no passa de ser el linxament polític d'un partit polític però de res més. Argumenti'm la seva tesi (imagini's que jo fos una persona poc assabentada) que el cas Carod fou el linxament dels Països Catalans i no pas només el linxament d'un polític individual.
A diferència de Convergència i Unió, que ha volgut que identifiquéssim Jordi Pujol amb Catalunya, jo només faig aquesta identificació entre Carod i el país en el fet puntual d'aquells 50 dies. Carod no és Catalunya, en tot cas no pas més que vostè o que jo. El que passa és que cap dirigent polític català, començant per Pujol, ha patit mai una persecució tan ferotge i un linxament tan rabiós com el que va patir Carod els tres primers mesos de l'any 2004. I la persecució i el linxament no eren pel fet de ser Carod sinó perquè representava una porta oberta pacífica i democràtica a la independència de Catalunya. L'operació, per tant, era un fre al creixement de les nostres legítimes aspiracions nacionals. Per això, en el llibre, faig aquesta pregunta a tots els catalans: "Com és possible que un poble no assumeixi com a pròpia la defensa d'un dels seus quan un tercer pretén que morin tots dos, home i poble, com si fossin un de sol?"

Com és possible que la filtració de notícies de l'ABC (amb la qual pogueren posar la notícia que desvelà l'entrevista de Carod amb ETA) passés de llarg sense rebre la tipologia de delicte? Com s'ho manegà el govern espanyol per despistar l'assumpte i que actualment ni sapiguem com es va assabentar l'ABC de l'entrevista amagada d'ERC? Tingueren algun infiltrat, espiaren Carod personalment...? Què me'n comenta?
La filtració surt d'ETA. ETA fa un comunicat intern informant de la trobada, i aquest informe arriba a un dels talps que, lògicament, el filtra al govern espanyol. Si haguessin tingut més informació l'haurien difosa, però no tenien res més perquè l'informe només parla de l'entrevista. Això dels talps és un fet habitual. Ja explico en el llibre que a començament de l'any passat van ser desenmascarats dos talps en les files de l'independentisme català.

Suposo que alguna dada em podrà donar al respecte. El cas Carod, a Catalunya i a Espanya, quin èxit de vendes ha tingut? I entre la crítica, com és valorat? Em refereixo tant a la versió catalana com a l'espanyola.
La versió catalana va molt bé. Fins ara se n'han fet quatre edicions. L'espanyola ha tingut molt èxit al País Basc i molt poc a Espanya. Amb la traducció de Jo no sóc espanyol ha passat exactament el mateix. A Espanya només hi ha dues coses que l'interessin de Catalunya: els seus diners i els seus col·laboracionistes.

La Stoa , 26/4/2005