Víctor Alexandre ha tornat a la ficció, i ho ha fet guardonat amb el premi Mercè Rodoreda 2008. El passat mes de desembre, en la 58a Nit de Santa Llúcia, la gran festa de les lletres catalanes, instituïda per Òmnium Cultural, l'autor de Jo no sóc espanyol, Despullant Espanya, El cas Carod, La paraula contra el mur, TV3 a traïció o Nosaltres, els catalans va rebre el premi Mercè Rodoreda per Set dones i un home sol, un llibre que Proa ha publicat aquest mes de febrer i que tracta sobre la dificultat de trobar un punt d'equilibri en la nostra relació amb els altres –en especial quan hi ha sentiments pel mig– i sobre la por que tots tenim a sentir-nos sols.

Content amb aquest nou premi?
Moltíssim. Me'n fa molta més d'il·lusió que si fos per un llibre d'assaig.

Per quin motiu?
D'una banda, pel respecte que em mereix Òmnium Cultural i pel prestigi del Mercè Rodoreda. Però també perquè els llibres d'assaig que escric sobre Catalunya i els seus drets nacionals no els considero cap mèrit, els considero un deure com a català.

Molt compromès, no?
Ningú no ha de ser premiat per fer allò que té l'obligació de fer. No entenc que un escriptor pugui viure sense comprometre's amb el seu país i amb el seu temps. Un escriptor és algú que ha de donar eines psicològiques a la societat en què viu per fer-la més afirmativa en la reivindicació dels seus drets. Si aquesta societat no és lliure i ell es mostra indiferent, està defugint les seves responsabilitats.

Què ha suposat per a tu guanyar el Mercè Rodoreda?
El reconeixement més important de la meva carrera com a autor. M'ha fet molt feliç. La felicitat està feta d'aquestes petites coses. I dic petites perquè, 48 hores després, quan s'acaben les felicitacions dels amics, tornes a estar sol de nou davant el full en blanc. Vull dir que el comptador es posa a zero un altre cop i comprens que l'èxit d'un llibre o els premis que n'obtinguis són un reconeixement del passat, no pas una garantia de futur. Escriure pot ser un plaer i una necessitat, si aquesta és la teva vocació, però la vocació no garanteix la qualitat i, per tant, hauràs de posar a prova la primera per assolir la segona. En definitiva, t'hi hauràs d'esforçar.

Quan vas recollir el premi, vas dir que una de les raons per les quals et feia molta il·lusió era perquè suposa un reconeixement literari en un vessant en què no ets conegut.
Sí, perquè la gent em coneix molt més pel vessant polític i catalanista. En els vessants novel·lístic, narratiu o dramatúrgic sí que em fa feliç sentir-me reconegut, perquè té a veure amb el fet de reeixir en una opció professional de vida. No sé si m'estic explicant. Si fos arquitecte i em donessin un premi per un edifici que hagués fet em sentiria molt honorat, però seria un beneit si també m'hi sentís per haver salvat la vida a un nen que s'ofegava en una piscina.

El teu primer pas en el camp de la narrativa el vas fer el 2005 amb El somriure de Burt Lancaster,un llibre amb deu històries sobre la importància de l'atzar en la vida de les persones. Aquest llibre va sorprendre molta gent, perquè buscaven l'Alexandre polític i no el trobaven per enlloc.
Ha, ha, ha! No, és clar. Cada cosa al seu lloc. De la mateixa manera que un actor ha de saber separar el món real del món que recrea dalt de l'escenari, també jo intento fer-ho amb l'assaig i amb la narrativa. L'assaig és el món real, el carrer. La narrativa és la ficció, l'escenari.

No creus que el premi Mercè Rodoreda a Set dones i un home sol farà que molta gent, després de llegir-lo, vulgui llegir també El somriure de Burt Lancaster? Ho dic perquè els lectors, quan ens agrada un llibre, sempre busquem una obra anterior del mateix autor.
Si això passa em sentiré molt feliç, perquè El somriure de Burt Lancaster és probablement el meu llibre menys conegut i me l'estimo molt. Quan a vegades em ve un lector i em diu "quin llibre teu em recomanes?", sempre els dic: "El somriure de Burt Lancaster".

Parlem de Set dones i un home sol, qui són aquestes set dones i qui és aquest home sol?
Un home surt del cinema i és atropellat per una dona. Ella el porta a l'hospital però quan hi arriben ell ja ha entrat en coma. A partir d'aquí, aquest home i el seu estat esdevenen l'eix vertebrador de set històries sobre la complexitat de les relacions humanes, sobretot de les sentimentals entre els homes i les dones. Les persones estem molt soles. Compartim la nostra vida amb els altres, és cert, però estem molt sols. Per això necessitem que ens estimin, per sentir menys el pànic de la soledat. El llibre parla d'això a través del món interior de set dones i ens mostra tot allò que amaguen als altres i que s'amaguen a si mateixes.

Totes aquestes dones tenen algun vincle afectiu amb l'home en qüestió?
No. N'hi ha que sí, com l'exesposa, la mare o la filla, per exemple, i n'hi ha que no, com la dona que l'ha atropellat o la infermera. Totes, però, apareixen completament despullades; despullades en el sentit que no les coneixem per allò que diuen, sinó per allò que pensen.

Hi ha erotisme?
Sí, però no en un sentit explícit. La història està impregnada d'erotisme, perquè el sexe és un element vital de la nostra vida i un motor de les relacions humanes, però no és ni molt menys el tema central del llibre. El tema, com et dic, són els sentiments i la dificultat de conciliar la nostra naturalesa amb la de les persones que coneixem al llarg de la vida.

I d'elements biogràfics, n'hi ha?
Ha, ha, ha! La premsa sempre hi troba morbo en aquestes coses. No, no és una obra autobiogràfica. Tota obra humana, però, diu molt més sobre el seu autor que no pas ell mateix. En tot cas, crec que un autor ha d'escriure sobre allò que coneix. Jo, concretament, vaig estar en coma en un hospital arran d'una caiguda. I un amic meu hi va morir.

En la presentació del premi, referint-se al coma, Isidor Cònsul, portaveu del jurat, va citar Jesús Moncada i García Márquez i va dir que "en el cas de Víctor Alexandre, Mequinensa o Macondo són el coma".
És una observació molt d'agrair sobre una cosa que a mi ni m'havia passat pel cap. En tot cas és veritat que el coma, metafòricament parlant, esdevé aquí l'escenari de set històries concretes i d'un munt de petites històries i de personatges en la mesura que Mequinensa i Macondo són l'escenari de molts personatges d'aquests autors. Com et pots imaginar, em sento molt afalagat per aquesta comparança.

Tu ets també autor de teatre. Hi ha elements teatrals a Set dones i un home sol?
Sí, moltíssims. Escurçada, podria ser perfectament una obra de teatre. De fet, no caldria fer-ne una adaptació. N'hi hauria prou de donar un rostre i una veu a cadascuna d'aquestes dones.

No és habitual que un autor masculí aprofundeixi en el món de la dona. Les actrius, per exemple, es queixen contínuament que no hi ha papers per a dones. Tot són homes. Tu, en canvi, n'hi has posat set, de dones.
Sí, perquè m'interessa molt més la naturalesa femenina que no pas la masculina. L'home és un ésser més lineal que la dona. La dona és molt més rica en matisos, molt més imprevisible, i això la fa més fascinant.

Em deleixo per llegir-lo.

Lletres , febrer-març 2009