La setmana passada vaig rebre un correu que em feia arribar un article de Sergi Fidalgo publicat a l'e-notícies amb el títol La identidad según Víctor Alexandre i, abans de llegir-lo, la meva primera reacció va ser somriure. Vaig somriure perquè Fidalgo és un nacionalista espanyol tan previsible com un ascensor. Prems el botó del cinquè i l'ascensor puja al cinquè, prems el botó de l'àtic i l'ascensor puja a l'àtic. És una vida molt trista, és clar, però és la seva, la de l'ascensor i la de Fidalgo. Per això ja fa més d'un any que no llegeixo els seus estirabots farcits d'improperis en quatre ratlles mal girbades. És una simple qüestió d'higiene mental. Per sort per a la professió, Fidalgo no és periodista. Fidalgo és només un home que penja gargots a la xarxa, com més cridaners millor, per aconseguir allò que realment li interessa, que és que li comprem la seva darrera excrescència en forma de llibre com es demostra en el peu de pàgina que posa tot dient-nos: "Si quieren comprar mi último libro...", i afegint-hi les botigues on el podem trobar i la seva adreça de correu per comprar-li a ell directament. Això ja dóna la mesura de quina mena de personatge és. I no tan sols perquè vulnera el codi deontològic de la professió periodística, sinó perquè denota una espectacular manca d'ètica.

Però l'ètica i la deontologia no són el fort de Fidalgo, ell es mou millor en la zoologia. Aquesta és la raó per la qual ha creuat una línia que els periodistes i els escriptors professionals no acostumem a creuar mai. Em refereixo a blasmar un company de pàgina en un mitjà de comunicació. Algú pot imaginar quin espectacle més patètic que seria veure Salvador Cardús, posem per cas, blasmant Isabel-Clara Simó des de les mateixes pàgines de l'Avui o Josep Cuní blasmant Jaume Figueras des de la mateixa TV3? Seria un comportament inadmissible que, a més de mostrar la baixesa moral de l'atacant, afectaria la imatge del mitjà.

Però una cosa és el fet i una altra el contingut de l'atac de Fidalgo a la meva persona, així com l'enfilall d'estirabots i de mentides sobre el Barça amb què blasma els arguments que jo exposava en l'article La identitat de l'Espanyol. Hi ha molta diferència entre un argument i un estirabot: el primer, encara que s'hi estigui en contra, convida a la reflexió, el segon convida a tapar-se el nas. Diu Fidalgo que Josep Maria Solé i Sabaté, Albert Om i jo volem que Catalunya desfili sota una única bandera, i, com a bon nacionalista espanyol que és, farceix el seu llenguatge de referents militars -uniformes, desfilades, adoracions...- fins que, sense voler, l'encerta en una cosa: certament, no estem disposats a desfilar sota la bandera espanyola. D'una banda, perquè no ens agraden les desfilades militars; i de l'altra, perquè la bandera del senyor Fidalgo, la mateixa que oneja en format gegant a la plaça Colón de Madrid per desig del Partit Socialista no-nacionalista, no ha estat mai la bandera de Catalunya. De fet, si el franquisme va afusellar Josep Sunyol va ser precisament perquè presidia l'ambaixada més important de Catalunya arreu del món: el FC Barcelona. Sobre el tradicional enfilall de calúmnies contra el Barça, en general, i contra Joan Laporta i la seva junta, en particular, m'estimo més no dir res perquè es desacrediten soles. Són l'estirabot de la impotència.

No és cap secret que l'esport és política, i avui més que mai. Ho és en grau superlatiu. Ho veiem en els sentiments de la gent i en l'ús que en fan els estats. I el RCD Espanyol, amb el gentilici nacional -no pas municipal- que usa com a nom, n'és un bon exemple. Espanyol ve d'Espanya, oi que sí? Si algú que es diu Jordi es fa dir Moncho, és evident que s'identifica amb aquest nom. I si no és així, hi hauria de reflexionar. És el mateix que, amb tots els respectes, estaria bé que fessin els seguidors catalanistes de l'Espanyol. És a dir, tots aquells que no són nacionalistes espanyols com en Fidalgo. O no és una contradicció que un catalanista es faci dir espanyolista?

e-notícies , 16/3/2009