És extraordinària la manera com Clint Eastwood està destruint el seu propi mite en les pel·lícules que interpreta. A punt de fer 80 anys -els farà el 2010-, Eastwood sap molt bé que l'espectador no pot destriar la seva imatge de la dels personatges que li ha vist encarnar amb directors com Sergio Leone o Don Siegel, sobretot els de Harry el Brut. I sap també que aquest bagatge esdevé una mena de base virtual sobre la qual descansa l'home vell, cansat i amargat que defensa el petit espai vital que constitueix casa seva de l'assetjament d'un món que el supera i que ja no és el seu. Ara hi trobem un home vidu, desorientat, atrapat en les seves contradiccions en un barri que ja no reconeix com a propi i aferrat a un passat que ja no tornarà. I el símbol d'aquest passat és el Gran Torino que enllustra dia rere dia al garatge, però que mai no fa servir. Un film deliciós, en definitiva, per als qui pensen, com aquest vell cineasta, que el classicisme en el cinema viu també la seva senectut.