Ja fa temps que Joan Saura és un cadàver polític, i ell ho sap. I com més es revolta, més grans són els errors que comet. És tan llarga la seva llista d'espifiades i tan limitada la seva intel·ligència política que és incapaç d'admetre la discreció com a mesura de supervivència. Al contrari. Cada nova atzagaiada la culmina amb una fugida endavant que l'enfonsa més i més. Ara, finalment, sembla que el got ha vessat i gairebé ja és segur que Joan Saura no repetirà en les properes eleccions. No n'hi ha prou, però. No n'hi ha prou, perquè una cosa són els problemes interns que la seva gestió ocasiona a ICV i una altra el compte pendent que ell té amb la societat per la seva incompetència. I això, inevitablement, n'exigeix la dimissió com a conseller d'Interior. De fet, és inconcebible que la desmesurada ambició política de Joan Saura s'hagi vist satisfeta aplegant en la seva persona la presidència d'ICV i la doble conselleria d'Interior i de Relacions Institucionals i Participació. Aquesta conselleria té la seva seu a la Via Laietana, però diu la llegenda que Saura mai no hi ha posat els peus per la por que li fa abandonar el seu despatx de la plaça de Sant Jaume. No fos cas que els seus socis de govern li robessin protagonisme davant els mitjans de comunicació.

Doncs bé, ja té protagonisme. El seu nom és en boca de tothom, i el de la seva família en el pensament dels 80 ferits que hi va haver el passat 18 de març al centre de Barcelona arran de la salvatge càrrega dels Mossos d'Esquadra en el desallotjament dels estudiants anti-Bolonya tancats a la Universitat de Barcelona. És inconcebible que la policia d'un país democràtic es comporti com ho van fer els Mossos l'altre dia alliberant els instints més primaris de l'ésser humà i practicant la violència contra persones grans, nens petits, pacífics estudiants i quaranta fotoperiodistes clarament identificats. Fins i tot la Comissió Europea ha blasmat els fets. Per sort, tothom n'ha pogut veure les imatges -que han donat la volta al món- amb noies indefenses caigudes a terra que eren brutalment apallissades per individus uniformats assedegats de sang. Independentment de qui doni les ordres, cal ser presoner de moltes misèries humanes per comportar-se així. I això s'explica, en part, per la forta davallada del llistó de selecció de personal. Ara, als Mossos, hi entra gairebé tothom, inclosos, com s'ha vist, aquells que necessiten una coartada legal per practicar impunement la violència contra persones indefenses. "¡A por ellos!", és el seu lema. Al darrere, queden diverses coses. Queda el record de la indiferència dels Mossos quan uns violents calaven foc davant dels seus ulls a l'estadi Lluís Companys el 27 de setembre de 2008 o quan un individu brandava una pistola en la manifestació del passat 10 de gener contra el bany de sang a Gaza; queda la incapacitat del rector de la Universitat de Barcelona, Dídac Ramírez, per solucionar amb intel·ligència, no pas amb violència, els conflictes interns de la seva institució, i queden, també, les declaracions demencials del director general de la policia catalana, Rafael Olmos, qualificant de "correcta i proporcionada" l'actuació dels Mossos. Tot això, sumat a la inèpcia del conseller Saura, ens ha dut fins aquí. És hora, per tant, que els responsables assumeixin les seves limitacions i dignifiquin el càrrec que ocupen honorant-lo amb una noble dimissió.

El Singular Digital , 24/3/2009