És una sort que la humanitat hagi evolucionat més enllà de Sergi Fidalgo. Altrament, el món seria una altra cosa. Per començar, ara mateix no existiria la fotografia, gràcies a la qual Fidalgo es pot retratar amb un embut al cap per definir-se a si mateix, i tampoc no existiria Internet, sense la qual Fidalgo no podria satisfer el seu esperit monàrquic sentint-se rei de l'estirabot i de l'atzagaiada. Per això Fidalgo és tan conegut a totes les facultats de periodisme de Catalunya, perquè els gargots que escriu a la xarxa són mostrats als estudiants com l'equivalent textual de la teleescombraria i com l'antítesi de la professió i de l'ètica periodístiques. I és que hi ha una incompatibilitat manifesta entre ser periodista i ser Fidalgo.

Recordo perfectament el dia que em va fer una entrevista. Me'n recordo, perquè mai no havia experimentat tanta vergonya aliena responent a un adult un qüestionari que semblava fet per un infant de P-3. Per altra banda, diu Fidalgo que el seu blog s'ha convertit en refugi de discrepants dels meus textos. No m'estranya. Els amants de Fidalgo són al·lèrgics a la meva persona i em preocuparia que no fos així. Però, com és habitual en ell, menteix fins i tot quan parla de censura. Censura? Quina censura? Des de quan un text anònim té drets? Que algú publiqui un anònim és una gentilesa, no pas una obligació. Sobretot quan es tracta d'individus covards que es dediquen a enviar missatges insultants amb adreces falses al correu personal d'aquell que, a diferència d'ells, signa tot el que diu amb fotografia inclosa. En això, fins i tot Fidalgo és millor que ells. Una atzagaiada signada sempre mereix més respecte que la desqualificació anònima o que el comentari fòbic sense cap relació amb el tema de l'article sota el qual apareix. Arribats aquí, comprenc que se sentin frustrats. La gràcia, des del seu punt de vista, està a escampar el verí espanyolista en un blog independentista, no pas en el d'un nacionalista espanyol com Fidalgo. Ja se sap que allò que no surt de casa perd valor. És la mateixa raó per la qual els feixistes prefereixen manifestar-se cada 20-N a la plaça dels Països Catalans de Barcelona en lloc de fer-ho a la plaça Colón de Madrid sota la bandera que els agermana. I és que quan algú pateix de complex d'insignificança no en té prou d'escriure a la paret de casa seva allò que pensa. Per reafirmar-se, necessita fer-ho a la casa del qui pensa just el contrari. Això sí, emparant-se en l'anonimat, com un covard.

Em faria por que gent com Fidalgo i els seus amics veiessin satisfet el seu somni impossible de la sagrada unitat d'Espanya i de la "lengua común". Em faria por, perquè ja sabem quins són els resultats per a Catalunya quan s'ajunten la devoció per Espanya i l'autoodi català. Gràcies a aquesta connivència, Franco va morir al llit. Em crec Fidalgo, això no obstant, quan diu que només ha llegit un llibre meu -El cas Carod- i que es va avorrir. Ho entenc. És el problema que tenen els llibres. No n'hi ha prou de llegir-los, també cal entendre'ls. Comprensió lectora, se'n diu.

e-notícies , 23/3/2009