No fa gaire, en el decurs d'un acte a Palma, unes persones em van preguntar quin era el pla B que el govern de Catalunya tenia preparat per al moment en què Espanya ens faci pam de nas amb el finançament i l'Estatut. Creien, en la seva noble ingenuïtat, que aquest govern té una carta a la màniga en forma de resposta contundent que sorprendrà Rodríguez Zapatero i l'obligarà a respectar el nostre país en lloc de burlar-se'n. Malauradament, no em va quedar més remei que decebre l'auditori. "No hi ha cap pla B", els vaig respondre. L'únic projecte de futur del govern de Catalunya comença per S de submissió. Submissió disfressada amb declaracions tan abrandades de to com buides de contingut. Hi ha hagut un soci del tripartit que ha demanat que la gent es mobilitzi, això sí. És un soci que vol que la gent faci la feina que ell no es veu amb cor de fer. Però la gent ja ha sortit al carrer en dues ocasions aquests dos darrers anys i ho ha tornat a fer recentment a Brussel·les per reivindicar el dret de decidir i l'únic que ha aconseguit del govern català ha estat que la seva televisió silenciés les informacions sobre el tema. Per tant, no hi ha pla B. Hi ha pla P. És a dir, mantenir-se en el poder -el galdós poder català- peti qui peti. Al final petaran ells, és clar, però estan tan reclosos en si mateixos que no se n'adonen. O potser sí, potser sí que se n'adonen, però pensen que, perdut per perdut, millor aguantar fins al final.
D'aquest desencís -que ja es manifestarà en les eleccions europees- neixen iniciatives com ara la de la Plataforma pel Dret de Decidir, que vol donar "una resposta transversal, unitària i amb sentit de país" al menyspreu d'Espanya a la nació catalana. Tanmateix, és trist haver d'arribar a aquests extrems. És trist, perquè tota manifestació al carrer és la constatació d'un fracàs polític. I el fracàs -que en el cas del PSC-PSOE té arrels ideològiques, en el d'ICV respon a interessos de partit i en el d'Esquerra a una voluntat de suïcidi- no pot ser més espectacular. No és estrany que Zapatero, també conegut com el tril·ler de la Moncloa, es burli de Catalunya. Ho té tot a favor, per fer-ho: sap que els 25 diputats del PSC a Madrid no faran mai res que vagi en contra del PSOE, sap que ICV no farà mai res que vagi en contra del PSC i sap que Esquerra no farà mai res que vagi en contra de la seva continuïtat al govern. Així és com Catalunya defensa el seu finançament i el seu Estatut.